Una paradoxa del moment present és que hi ha tants canals de comunicació com barreres que obturen la intercomunicació efectiva i que encapsulen en compartiments estancs. Potser no ha estat mai tan aïllada la  producció intel.lectual independent o crítica. Si en aquest pol  amenaça l’atomització, en l’altra pren gruix la concentració, cada dia més pesant, del que s’anomena “mitjans” però han esdevingut origen i fi. Fi en el doble sentit del terme. És a dir, poder. Poder de determinar què s’integra en el cicle de la “comunicació” i poder al qual serveix aquesta “comunicació” que s’enrosca sobre ella mateixa.  Així, podem saber la intrahistòria de cada “mitjà”, els seus èxits d’audiència, les novetats dels seus opinadors, els triomfs dels clubs als quals s’arrapen en relació simbiòtica… I tanmateix, la receptivitat generada per certes iniciatives a contracorrent, la resposta als riscs assumits per algunes editorials i llibreries, o els contactes propiciats per les conferències i cursos que he tingut ocasió de realitzar, m’indiquen que són moltes les persones a les quals resulta indigerible aquella gelatina i que volen saber i compartir altres coses.

Es per facilitar la relació amb aquestes persones que he decidit obrir aquest espai. El cas, però, és que, sense proposar-m’ho, tendeixo a situar-me en territoris escàpols o fronterers. Els meus llibres oscil·len entre gèneres i disciplines diferents, com ho mostra el fet que a les llibreries de vegades es troben a  la secció de Filosofia i altres vegades a les d’Art, Societat o Teoria literària. Així mateix, quan vaig crear aquesta web a partir d’una matriu de blog, vaig iniciar una cosa semblant a un blog però que no apareixia com a tal (i, en realitat, estava feta sobre tot per a una persona). Són els “Fragments” que trobareu en una secció d’aquesta web. Tant aquest apartat com el d'”Articles” tenen per objectiu que qui em busqui pugui trobar coses que he fet i que considero representatives del meu recorregut o la meva orientació.

Tanmateix, no voldria que aquest espai es limités a mostrar què he fet o faig, No s’obre a la meva vida privada perquè considero que la funció d’una escriptura íntima es ser taller, laboratori, abocador d’humors amb la llibertat que dóna escriure per a tú o per a ningú. Però tampoc vull que tingui l’asèpsia d’un historial o catàleg de dades. Seguiré escrivint a mà els meus dietaris, però potser n’extreuré pensaments per fer uns nous “Fragments”. La majoria dels que he escrit en els darrers anys han anat a raure a Crónica crítica. Periodismo, universidad, burocracia, política, nación. Però un dia o altre hauré d’ajustar comptes amb mi mateix, igual que en aquest llibre –Crónica crítica- ho he fet amb el país i amb l’estat de la cultura o l’educació.

D’altra banda, donada la inevitabilitat de tenir a punt un “currículum”, l’incloc perquè se’n pugui disposar (per a actes, beques…). Això m’eximeix de consignar totes les conferències i tot els articles en els apartats així anomenats a aquesta pàgina.  A l’apartat “Conferències” en presento l’extracte d’algunes i també algun video, sobre tot per donar idea del que puc fer a aquelles persones que dediquen esforços a organitzar activitats i que animen així la nostra letàrgica vida cultural.

A Crónica crítica he provat de fer un assaig en primera persona, però en general, si he de parlar de mi tendeixo a usar la tercera persona, perque tota presentació autobiogràfica té alguna cosa de desdoblament ficcional. Vèt aquí, doncs, que un noi que vivia al Clot i estudiava filosofia mentre treballava a una escola, volia escriure. Com tothom amb aquesta dèria, Josep Casals va guanyar algun premi de poesia. Però de seguida va passar a un gènere que podia haver estar mortal per a l’estil: els pamflets (un d’aquests escrits, titulat “La batalla ideològica”, ha aparegut posteriorment en un recull de la premsa clandestina del moviment estudiantil). La primera publicació legal va ser un llarg article sobre el procés autonòmic a la revista Transición, que va tenir un perllongament, després de l’elecció de Jordi Pujol com a president, en un altre article al Diari de Barcelona en la curta època autogestionària del diari. Quan es va celebrar la gran exposició sobre expressionisme al Museu Guggenheim de Nova York, a partir de la qual s’obrí un període en què aquest moviment passà a primer pla, la visita a l’exposició va donar lloc a un llibre i un article a El viejo topo. Eren els temps en què la revista començava a parlar d’amor i vida quotidiana, és a dir, un temps de crisi de la militància. El comiat d’aquesta va ser també el comiat del barri on havia nascut i on vivia.  Els més propers van endevinar aquests comiats -i altres- en el pregó que va fer quan les entitats del districte X el van escollir en atenció, es va dir, al seu treball en el moviment veïnal (però segurament va influir la publicació del llibre, perquè hi havia gent que havia treballat tant o més a les comissions de barri, l’Associació o  l’Ateneu i malauradament no va ser objecte de cap homenatge).  Després de les eleccions municipals, Josep Casals va deixar de ser Ramon del Clot (nom de guerra com a militant de LCR). (Vegi’s “Fragments”).

Simultàniament amb el treball docent, primer a un Institut de Formació Professional de L’Hospitalet, i després ja com a professor numerari a un de Cornellà de Llobregat, vaig col·laborar a diversos diaris i revistes, especialment a El Món -gairebé des del començament- i a El País. Ara sé que en aquells moments les relacions amb els diaris eren més fluïdes, però ja llavors vaig detectar tendències i mecanismes en el periodisme que em van fer decidir tornar a la Universitat, Com que havia sortit escopetejat de la Universitat, vaig haver de fer la tesina i la tesi. La tesina va donar lloc al  segon llibre, el tema del qual va ser elegit per simpatia amb Giordano Bruno i Itàlia. Llibre que, malgrat aparèixer en una col·lecció de prestigi de l’editorial 62, no ha constat mai als catàlegs d’assaig en català elaborats per les institucions. I la tesi va trobar també la seva orientació decisiva arran de viatges i de la coneixença de José Maria Valverde, que em va animar a emprendre un projecte ambiciós segons el model d’interrelacions assajat en un article que havia fet per a L’Avenç

Després va venir la conversió de la tesi en un llibre i els encontres estimulants que s’expliquen a l’”Advertència i agradecimientos” d’Afinidades vienesas. Anys de concentració en una tasca, de  fructífers intercanvis i d’incorporació al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona (on imparteixo assignatures com ara “Història de les Idees Estètiques” que fan que succeeixi el contrari del que passava quan feia el doctorat i escrivia sobre el Berlín expressionista o el París surrealista: llavors els companys de Filosofia remarcaven la meva inclinació envers la història de l’art i la literatura; ara que treballo en un Departament d’Història de l’Art molts companys em veuen com a filòsof).

Després d’enllestir no sols el que és Afinidades vienesas (sujeto, lenguaje, arte)  sinó també part del que serà Constelación de pasaje (imagen, experiencia, locura), semblava que aquest era un material impublicable. Però tenia raó Sergio Givone quan, al final d’unes jornades que vaig organitzar amb altres professors (“Entre dos finals de segle: transformacions de la modernitat”: vegi’s “Articles”), em va dir que no hi ha llibres impublicables; hi ha llibres bons i llibres dolents. Efectivament el 2003, havent guanyat el premi Anagrama d’Assaig, es va publicar Afinidades vienesas, que encara avui és un llibre viu. I després van arribar les dues sèries de programes de ràdio: “Aires del Prater” i “Temptats per la música”, així com altres col·laboracions a Catalunya Música.

El projecte en què s’inscriuen Afinidades vienesas i Constelación de pasaje és segurament desmesurat: havent constatat la poca presència que té en aquest pais la cultura crítica que, en el segle XX, va transformar la concepció de l’ésser humà i les perspectives d’acció i de relació, intento esbrinar, de manera assagística, els elements fonamentals d’aquest regirament cultural que arrenca a finals del segle XIX -amb figures com Nietzsche o Mallarmé- i que encara no s’ha tancat. La intenció és fer una “trilogia europea” sobre un final de civilització. Ja m’he posat a escriure la tercera entrega (que no serà tan llarga com les anteriors, espero, i que es titularà Europa después de la lluvia). Però abans no podia deixar de dir el que em neguitejava a la vista de com estava evolucionant la cultura, la política i la universitat.

A això respon Crónica crítica. Un llibre que per a mi no es menor, ans al contrari. Crec que hi ha pocs exemples de tanta franquesa i atreviment en la confrontació amb poders propers i davant de situacions que conflueixen  en una direccionalitat que aboca a l´amorfisme indiferenciador. Tendències plasmades en fenomens com la desvalorització del llenguatge, el cinisme i els deliris narcissistes, la cultura com a gran guignol, la tecnolatria, la política-espectacle, la burocràcia creixent a la universitat o la universalització de l’Homo Economicus.

He obert una secció “Crònica crítica” on trobareu el text de contraportada del llibre, a fi de mantenir una conversa com les que van donar origen al llibre i que he perllongat arran de la seva publicació amb tants amics retrobats. Com en el cas de Constelación de pasaje, el cinema hi és present, En canvi, a Afinidades vienesas la matriu estructuradora era la música. En realitat, per a mi, imatge, paraula i ritme són indissociables. A això dedico altres investigacions, en el  Màster d’Estudis Avançats d’Història de l’Art i en un Projecte de recerca que comparteixo amb altres professors. I tot s’emmarca en la voluntat d’intensificar el sentit i de reconeixer la variabilitat i complexitat de la vida humana.

No endebades Paul Valéry va identificar l’ésser humà amb “l’animal compliqué”. Potser el meu territori no sigui sinó aquest on sempre som estrangers. Si és així, no conec millor títol identificatiu que aquell amb què Giordano Bruno encapçala el Candelaio: “Acadèmico di nulla Academia (…). In tristitia hilaris,in hilaritate tristis”.