“Ciències i arts: Escenes d’un amor (im)possible”, Els Juliols de la Universitat de Barcelona, 2003
L’home com a animal simbòlic (Cassirer). El marc de referència com a “sistema de sistemes” (Wittgenstein). Interacció i encreuaments de sistemes; diferencies en el mode de funcionament simbòlic. Diferents correlacions, noves perspectives o punts d’incidència. Crisi de fonaments del segle XX. Fi de l’ordre de la naturalesa. Fi de l’ordre logocèntric fonamentat en un subjecte entès com a substància racional o com a centre organitzador del món. Final de cicle que deixa enrere la idea de legalitat regular. La substància esdevé moviment. Un nou paradigma o episteme.
René Magritte, El fals mirall
El regirament en el camp de la ciència. Dependència de les dades respecte al llenguatge i l’aparell teorico-pràctic… No una “realitat última” o “primera”, sinó una “realitat feta de mediacions interpretatives” (H. Atlan). Un objecte coproduit per nosaltres (E. Morin). Visions centrades en l’organització formal o estructural en la nova ciència. L’evolució de la física (Einstein i Infled), un “drama d’idees”.
L’art com a sistema de relacions multiple i interactuant. Un cas exemplar de coneixement complex. Més enllà de la causalitat i l’atzar. Un saber operacional des del límit. Plurivocitat i semiopacitat. Densitat i intersticis. Obertura unida a rigor formal. Oscil·lació entre plans diversos, separats i connexes. Tensió entre pols oposats. Diferències amb el sistema de la ciència.
Max Ernst, Mundus ist fabula
Processualitat i funcionalitat vs. substancialitat. De Riegl a Kuhn: paradigma; marc interpretatiu vs. veritat o bellesa eterna. Criteri de pertinència segons un horitzó o un quadre referencial compartit. Benjamin: tematització d’un gir epocal segons el concepte de Kunstwollen de Riegl. Paper de la ciència de l’època positivista com a desencadenant de la crisi. Termodinàmica i estadística. Evolució i decadència. Unitat i llei intemporal vs. atzar, proliferació, esdevenir, caducitat. Temps, historicitat, utopia.
Paul Klee, Àngel desmemoriat
Pintar el temps. Impressionisme: un espai dinàmic, qualitatiu, obert, no escenogràfic. Una percepció fragmentaria, discontinua, no centralitzada. Relació amb la fotografia i el cinema. Cartells: captar l’atenció al primer cop de vista, lletres que t’assalten vs. “lectura lineal imposada per la impremta des del Renaixement”. Shock. De Coup de dés al dadaisme i Broothaers. L’espai-temps del quadre com a “milieu” complex, simbòlic, abstracte. La música com a model. Simbolisme, descoberta dels raigs X, féeries, crisi de l’art retinià. Crisi de la perspectiva i de la tonalitat. Schönberg, Kandinsky, Klee… Ordre i dislocació. De Chirico. Un moment de neteja del terreny. Destrucció i construcció.
M. Duchamp, La mariée mise à nu par ses célibataires, même (Le grand verre)
De la mimesi als models de representació. Bolzmann, Mach, Freud, Musil. Wittgenstein / Heinz von Foerster / Valéry: l’ull innocent és cec. “Si vols veure, aprèn a actuar”. Entropia com a límit i autoorganizació de sistemes relacionats. Interacció i dependencia recíproca. Contradicció i multidimensionalitat vs. l’ideal de simplicitat i determinació unívoca. Del model encarnat en Ledoux al d’E. Mendelsohn, B. Taut, F. Lloyd Wrigt…. Crisi de la idea de realitat objectiva i del subjecte representacional. Munch, Schiele, Benn, Klee…; Duchamp, Picabia, Tzara, M. Ernst, Magritte…; Malevitx. Nauman. Al.legoria, convenció i expressió. Pintura pura vs. fets purs. Duchamp.: “reduir, reduir, reduir…” Límit i transgressió: una mirada nova, una mirada impura.
Enfront de l’univers de Newton i Kant, crítica de les formes a priori de l’espai i el temps o de la categoria de la causalitat. Moviment i quarta dimensió. Apollinaire, Gleizes, Metzinger, Jacques Villon Duchamp (féerie des mathematiques). Un nou sistema de representació espacio-temporal (interrelació subjecte/objecte vs. un observador únic, central, immòbil i a distància). Bidimensionalitat i poliocularitat: fragmentació de l’acció en successius moments vectorials; dilatació i contracció dels cossos per efecte de la velocitat. Del futurisme a l’art cinètic. Un ordre mòbil i combinatori de contrasts simultanis.
Picabia Tzara contra el cubisme com a nou classicisme. Contra Freud i Einstein: contra la ciència com a font de legitimitat i de poder. Carl Einstein: defensa del cubisme, contra Dalí. Trencament i discontinuïtat. Atzar i anti-atzar: de Mallarmé i Valéry a Duchamp i Le Grand Verre. Obres definitivament inacabades i infinitament reproductibles. L’inframince vs. la mecanització de la visió. Assumpció de l’estadístic i mecànic o automàtic vs. el mite del geni creador.
Ni vue d’ensemble, ni idealisme. Del barracó anatòmic al barracó de curiositats i de cinema (Benn, Kubin, Benjamin, Boeckl…). Un procés de descategorització i d’inversió. Proximitat/distància. Màgia i tècnica. Descens a la realitat ínfima, al desordre (Nietzsche, Rimbaud, Mallarmé, Duchamp, Picabia, Man Ray…). El triomf de la matèria. Fisiologia, metamorfosi, somni. Un cos sense cànon. La mecànica de l’amor (Remy de Gourmont). Descomposició del gest, enregistrament d’una gestualitat inconscient. Turbulències de la memòria, “imatges dictades pel cos”, “pensar a salts”. Freud, Proust, Joyce, Musil, Benn, Aragon, Breton. El ritme de la corporalitat i la màquina. Instantaneitat i repetició vs. linealitat discursiva. Una visió disruptiva i associada a la massa, una “percepció traumatitzant” (Benjamin, Kafka…). “La identitat serà convulsa o no serà” (M. Ernst).