Llegint a altes hores, creus veure algú a la finestra del davant. Però és només un reflex al vidre. Com quan, de nit, ets a l’andana buida i et sembla reconèixer un rostre en el metro que passa per l’altra via.

Salvació inframince (Mallarmé – Duchamp).

Anotació a l’edició argentina d’India Song: “En todo amor se hace presente, con una fuerza acrecentada por el amor, lo que define la tragedia -siendo ésta indefinible.
Lo que hace indefinibles ambas cosas es justamente lo que aviva el contraste: el fondo inane sobre el que se recorta la vida cuando ésta se muestra en sus expresiones más altas”.

Constato que no puc deixar llibres (contenen massa anotacions, de tota mena; l’idioma pot variar segons moltes circumstàncies).

Assaig general de Boulevard Solitude, de Hans Werner Henze, que ha vingut a Barcelona i assistirà a l’estrena. L’últim avatar del mite de la prostituta (ja no una dona forta com la Perichole). Quan el germà li posa la pistola a la mà, clara remissió a Lulú; però aquí ja no utopia. Manon no és ja la natura indomesticable, així com el macarra no és una alternativa al destí de marit i pare -com en Kraus-. La mateixa devaluació pel que fa al mite d’Orfeu, tan present en Ingerborg Bachmann (aquí, invocat per Armand, que tanmateix, a la fi, quan pren consciència de la inevitable soledat, se’n desdiu): del cant transfigurador al buit i la narcosi.

Hans Bellmer i Unica Zurn a la rue Mouffetard -un carrer tan diferent de nit i de dia, i tan diferent dels que l’envolten, llevat de la place Contrescarpe, on desemboca la seva vivacitat canalla (si bé cada dia menys)-). Exposició d’Unica Zurn a la Halle Saint Pierre de París. Anagrames i dibuixos que també són anagrames. Apoteosi de l’ull: mugrons-ulls, narius-ulls… Més “surface vacante” (Mallarmé) que orificis per ser penetrats. Apèndix que vibren, tentacles que no capturen, pels que suren com filaments de medusa. Peixos amb dents, serps alades. Papallones. Pètals. Equilibristes. Un univers sense pesantor -com volia Simone Weil: sense gravetat-. Flux, dansa, navegació (però molt lluny del Coup de dès, així com també és lluny del “cant de l’abisme” que Blanchot associa a les sirenes). El bestiari d’Unica Zurn és monstruós per la seva ambivalència entre la deriva i la clausura. Però són monstres entranyables amb els quals aniries a sopar -per exemple, a la rue Mouffetard, tot i sabent que s’enroscarien en els seus somnis, en els seus embolcalls, i que no menjarien sinó això que ells mateixos són.

Errància de traç i de paraules, sense estratagemes (ni centres, tampoc el del jo).

Sensacions de misèria. Quan escoltes el discurs d’un rector, quan t’assabentes del baix perfil (i les altes relacions) del nou director d’aquest o aquell museu, quan constates que l’alcalde organitza malament dues de cada tres frases -per no parlar del que diu: ara ha valorat com a important l’exposició d’art català al Metropolitan perquè dóna a conèixer “la marca Barcelona”.

Antològics són, en aquest sentit, els fulletons on aquesta i altres autoritats no deixen d’aparèixer i que es reparteixen a totes les cases. Informació municipal, es diu; propaganda a tot color, en realitat. Estètica de postal segons el model de “marca”. Només notícies com aquelles que els presentadors de telenotícies diuen amb cara de felicitat: al fulletó de l’Eixample, per exemple, es diu que s’ha fet una festa major amb més de vuitanta activitats, però no com són aquestes activitats ni quantes protestes han generat. Si s’anés més enllà dels criteris quantitatius, potser es veuria que actes que imposen en un espai públic la presència de l’Església -ja se sap quina- o que imiten programes televisius o que atordeixen i impedeixen fer qualsevol altra cosa pel soroll que generen, no tenen res a veure amb les activitats que van revitalitzar la vida dels barris en el moment en què les entitats s’orientaven en un sentit crític i s’enfrontaven a les inèrcies i als poders dominants.

—————

Sobtada mort de Huertas Claveria, que va ser un dels impulsors d’aquesta nova vida ciutadana (ell era president de l’Ateneu La Flor de Maig quan jo ho era de l’Ateneu La farinera). Recordo l’última vegada que ens vam trobar, en una festa a un institut de formació professional de Cornellà, mentre la seva dona cantava jazz i un cotxe cremava a un descampat. Així mateix recordo quan em va passar el llibre escrit a la presó perquè el corregís, i la meva inseguretat de fer-ho prou bé. I també que molts dels que ara l’honoren ni llavors ni després li van fer la vida fàcil: la seva Barcelona no es deixava encabir en els termes de la publicística mercantil (“marca”, “la millor botiga”…).

Huertas exemplifica que, quan critico el periodisme, no critico tots els periodistes. Critico allò que és ara el periodisme i que representa el triomf de tendències ja perceptibles des dels seus inicis però que no tenien per què imposar-se fatalment. Per això pensava que les meves reflexions podien interessar a alguns periodistes de la vella escola. Però he constatat que el meu llenguatge i el seu, que en algun moment van coincidir, són ja diferents. Per exemple, un periodista que avui ocupa un alt escalafó no va entendre el que jo volia dir quan parlava de Kitsch; per a ell, era simplement un sinònim de mal gust i es podia aplicar a València o Madrid però no a Barcelona; a més, va afegir que no era moment d’atacar l’Ajuntament -quan Clos era alcalde i motiu d’irrisió general.

Però és precisament parant atenció al pla ras i ornamentat del kitschmenchs com millor es pot entendre la notòria convergència entre periodistes i polítics. Ja ho vaig explicar en un llunyà Congrés de Filòsofs Joves (quan érem joves). I hi penso tornar tan aviat disposi de temps. Mentrestant va creixent el material de prova d’una simbiosi regida per la fantasmagoria de l’efecte immediat: l’aliment que els uns donen als altres s’imposa a allò que en teoria hauria de ser la seva funció.

Un altre símptoma de l’imperialisme del pla rasant és com guanyen terreny certes significacions per sobre d’altres. Hi ha molts exemples de la influència de la publicitat, el periodisme i la tecnologia sobre l’ús del llenguatge. Però hi ha un cas que refuta definitivament la idea romàntica del poeta com a font del llenguatge: a partir de l’aparició d’un aparell que permetia veure el que de forma codificada transmetia un canal televisiu, aquest sentit del terme “descodificar” ha eliminat tota altra significació de la paraula, fins i tot la que podia semblar més pròpia.

Així com “desvincular” vol dir que es perd o trenca un vincle, “descodificar” vol dir, primer de tot, trencar un codi, i en aquest sentit es pot aplicar, per exemple, a la manera en què els manieristes van pervertir el model clàssic per excés de devoció; però ningú utilitza ja el terme en aquest sentit. Tothom identifica l’acció de descodificar amb la possibilitat de fer accessible, com si després de l’operació no hi hagués ja codificació i tinguéssim un missatge original o primitiu. Tanmateix, sempre hi ha un codi. Paradoxalment, les determinacions d’un medi tecnificat han acabat afavorint la creença en un llenguatge natural com el del llibre de la creació.

Però, en realitat, no és una paradoxa. És un mecanisme compensatori que funciona des del romanticisme i el decadentisme -l’estandarització contrapesada per “l’autenticitat”, “l’art”, “el mite”, “la intensitat”… – i que avui amara tota la cultura de masses.

En l’exposició “La música i el Tercer Reich” -ara a la Pedrera- en trobem una de les seves manifestacions definitòries (i no per atzar definitòria del nazisme): en una fotografia podem veure la Filarmònica de Berlín dirigida per W. Furtwlänger a la fàbrica Siemens, en ocasió del Xè. Aniversari de l’organització “La força per l’alegria” (1943). I en un vídeo, la mateixa orquestra i el mateix director a l’AEG el 1944, mentre una veu deia: “avui els treballadors de la fàbrica de Berlín tindran una gran alegria: hi haurà concert al descans…

També sensació de malestar en llegir paraules de Celan signades pel personatge que obre el catàleg en la seva condició de president de l’entitat. I que també ho és del patronat del MNAC, així com va ser alcalde de Barcelona, i ministre de defensa i…

Que acumuli poder i diners, que manegui i desmanegui… Això no m’importaria si la seva llarga ombra no obscurís encara més els espais de poder cultural. Però almenys que calli: que no grapegi Celan.

Celan en boca del poder fàctic!

Han estat personatges així els que han desprestigiat la generació dels 60 i 70. Només cal recordar tota la il•lusió col•lectiva que van dilapidar en moments com el de la majoria absoluta del PSOE. “T’he de confessar que els he votat”, em deia un amic que em va introduir en l’activitat clandestina. “Volia saber què volia dir guanyar, volia guanyar per primera vegada…” No van haver de passar gaire anys perquè s’adonés que tampoc llavors havia guanyat.

Tanmateix, ara s’utilitza el tòpic dels “prejudicis” de la generació dels 70 per desqualificar els que s’han mantingut en les posicions d’esquerra. Aquesta va ser la resposta d’un buròcrata de la universitat quan vaig fer notar que certes decisions, com la de tendir a eliminar els horaris de tarda, no són neutres ni tècniques sinó polítiques. I també vaig llegir la frase en boca de l’home fort d’un partit que porta la paraula “esquerra” al nom (ja se sap que el nom no fa la cosa) i que s’allunyava d’aquests “prejudicis” tot defensant l’ensenyament religiós, el model de vida americà i la família tradicional.

———

A l’exposició de la Pedrera m’ha cridat l’atenció el projecte escenogràfic de Moholy Nagy per a Els contes de Hoffmann, d’Offenbach a la Krolloper de Berlín el 1929 (una de les representacions més significades de la República de Weimar). Feia pocs dies que n’havia parlat al curs “Art, literatura i pensament de 1871 a 1945”.

Aquells anys 20-30 foren decisius, i el tancament de la Krolloper el 1931 marca el canvi de tendència.

Tanmateix, allò que finalment s’imposarà ja s’havia prefigurat en aquella apoteosi d’arribistes i banquers que fou el París d’Offenbach -com molt bé van endevinar els estudiants-: febre immobiliària que expulsa els pobres, recerca de l’efecte sota l’ègida d’un periodisme regit pels diners, grans esdeveniments i espectacles per compensar l’equivalència de l’estereotipat… I la gran troballa d’Orfeu als inferns: en el lloc que en la tragèdia ocupava el cor, “l’opinió pública”.

No en va Offenbach fou estimat per Nietzsche, Kraus, Klee, Kracauer…

En canvi he notat la impaciència dels pedants quan parlo d’Offenbach. La seva lleugeresa és incompatible amb tota “sobrefilosofia”.

Com va dir Blanchot a L’entretien infini, la identificació de la filosofia amb els professors de filosofia no ha estat un fet exempt de conseqüències. Si molts tics dels historiadors provenen del cientificisme positivista, molts estudiants i professors de filosofia es foravien en la xarxa d’un llenguatge fetitxitzat que indueix, bé a la submissió davant del que s’imposa com a autoritat intocable, bé al menyspreu del que no va vestit amb l’hàbit distintiu de l’ofici. Una manifestació d’això és no saber on cal aturar-se. Una manifestació oposada a la “modèstia” dels “científics” que s’atrinxeren en els fets documentals per acotar el seu territori i no anar més enllà.

D’una banda, caldria injectar audàcia interpretativa i teòrica a la història; de l’altra, desinflar els deliris que s’autonomitzen o absolutitzen en certs filòsofs amb una mirada precisa, analítica, relativitzadora en tant que ajustada a un marc històrico-cultural.

Foucault combina les dues visions, històrica i filosòfica, però sovint no deixa de caure en jocs deformants de mirall a partir de termes o premisses que acaben adquirint valor màgic. Com més teòric es fa, més previsible resulta per a qui el coneix: ja veus que acabarà havent-hi una inversió o simetria respecte a allò que ha introduït primer. Tanmateix, com a historiador amb una perspectiva crítica t’ofereix materials extraordinaris. Així, parlant de la família tradicional -i de la seva especificitat respecte als sistemes disciplinaris moderns, però també del seu paper com a punt de junció necessari per a la remissió d’elements sotmesos a domatge d’un sistema a l’altre-, al curs Le pouvoir psychiatrique al Collège de France mostra fenòmens d’un gran valor significatiu com, per exemple, les relacions de transferència entre família i clínica psiquiàtrica a mitjan segle XIX, o la “refamilialisation” imposada per la patronal i els poders públics a l’inici del mateix segle quan les condicions de naixement del proletariat feien estralls en les relacions de família clàssiques. D’altra banda, el seu estudi de les diferències entre la família i els sistemes disciplinaris com l’exèrcit, l’escola o l’asil ens porta de nou al que dèiem abans: mentre que en el sistema de sobirania monàrquica o patriarcal la cúspide del poder està individualitzada, els sistemes disciplinaris del capitalisme modern “estan fets per funcionar tot sols”, de manera que al cap de la piràmide no hi ha “tant un individu com una funció que ara és exercida per aquest però que també podria ser exercida per aquell”. Per això, tendencialment, es prefereix els mediocres: per què s’adapten millor a aquesta condició de peça d’un engranatge; són durs en l’execució i mal.leables com ho requereix la intercanviabilitat que ha esdevingut tret dominant del conjunt.

Per la mateixa raó, quan s’ha entrat en el cercle del nivell superior, per malament que s’executi la funció mai no se’n surt: et pots veure desplaçat d’un lloc a l’altre -posem d’alcalde a ministre- però no perdràs mai els privilegis de la pertinença al cercle. Si en el primer capitalisme hi havia encara una moral del mèrit, ara introduir aquest criteri posaria en perill tota la trama de cercles i relacions.

En la seva correspondència amb Bataille, Michel Leiris diu que lluny de París, en una expedició etnogràfica, troba “moltes coses idèntiques a Europa que fan que et puguis seguir emmerdant”, però també “mostres molt variades d’humanitat” el contacte amb les quals li fa besllumar la possibilitat o el miratge de “trencar el cercle”. Bataille li respon: “m’has escrit que et fastigueja (…) que la gent no sigui d’una altra manera que com és (que les gens ne soient pas autres que ce qu’ils sont): jo no crec estar menys fastiguejat que tu. (…) Però potser el més repulsiu de tot és que les relacions que tenim amb la gent, les tenim segons una mena de convencions que fa que tot allò que ho podria fer diferent quedi exclòs (tout ce qui pourrait être autre est exclu)”.

A on porta això ja ho van veure i dir amb diferents noms els millors pensadors i artistes del segle XX: “societat organitzada” (Adorno), “societat tecnificada” (Heidegger),
“indústria del rusc” (Schönberg), “americanització del món” (Wittgenstein)… I en aquest sentit caldria parar esment al fet que tants grans autors han reaccionat d’una manera o altra contra aquesta civilització que percebien esgotada (i que ha romàs com a cadàver insepult -o, millor, com a fantasmagoria-).

Ara i aquí, en canvi, tothom sembla tan content. Veient l’assaig i la literatura dominants a Catalunya, és com si no hagués existit el regirament que ha sotragat de dalt a baix la societat i la cultura del segle XX.