FRAGMENTS V

 

El component més decisiu de la moral és allò que per a un moralista seria pre-moral. (Un racionalista s’hi referiria dient que està per sota de tot judici, i en part tindria raó perquè no pertany a  l’esfera del judici sinó a la de la disposició i la reacció).

La presència que et porta enllà de tu mateix. Quan és una obra d’art,  el teu món -relacions i remembrança- encara hi juga un paper, tot i que no sigui el més important. Quan és una dona, l’alteritat s’afirma de manera més iindependent i irreductible, sobirana.

Es això que s’imposa fora de tota possibilitat de construcció a partir del que ets, el que fa palesa la realitat enllà de tu i del teu món. Això, sent el més estrany, és l’únic punt d’ancoratge. La refutació del sol.lipsisme i de tot idealisme (també de l’idealisme transcendental).

D’entrada, sempre hi ha un “nosaltres” –abans de tota justificació. En el meu entorn  aquest “nosaltres” apareixia implícitament per oposició al poder que no es podia anomenar: la gent “del Règim” o “de l’olla”, “aquesta gent”. Sovint reconec encara el “nosaltres” dels fills dels vencedors. I també en aquest cas els ressorts s’engeguen per vicissituds de la llengua, com ho foren a prop meu  els cops i les humiliacions pel fet de parlar català o dur un nom català (al camp de concentració de Màlaga o també a Barcelona;  “perro catalán”, “habla en cristiano”).  Ells es vanten d’actuar  sense prejudicis en aquest punt. Però això és ja un prejudici nascut d’una posició de domini.

El poema de José María Valverde El robo del lenguaje, aparentment senzill, mostra ja en el títol  l’ambigüetat subtil que l’art imposa al pensament. Aquest títol no solament diu que se’ns desposseeix del nostre llenguatge substituint-lo per paraules “más secretas”: “…palabras que rozaban el miedo de ser pobre / y el tenso afán de andar por la vida hacia arriba, / (…) términos misteriosos: / por ejemplo hipoteca, con su son de caballo / trotando sin sentido (…) / Ya mayor, acepté no entender el lenguaje / de los bienes del mundo: era la economía, una selva de fuerzas, con sus magos herméticos y sus raras palabras, todas cabeza abajo.” També diu que aquestes paraules “oscuras y sagradas” encobreixen una despossessió en sentit literal: “…esa magia era robo”.

En el primer sentit, hi ha un  llenguatge que se’ns roba; en el segon, el llenguatge ajuda a robar. En els dos sentits hi ha una pèrdua per a l’home en tant que Ser de palabra. En altres poemes del mateix recull Valverde constata que la paraula “da el ser a lo mío”, fent possible la meva història en entreteixir-la amb la dels altres. Quan el llenguatge s’inventa de manera impositiva, no hi ha “paraula plural”.  No hi ha el parlar a què es referia Blanchot a L’entretien  infini: una obertura al que per a mi és nou, perquè m’arriba des d’una alteritat dialògica i asimètrica.

Hi ha molts indicis de l’atròfia del “parlar” i el “tenir paraula”: les converses en què et quedes amb la paraula a la boca (cas prototípic: els vernissages on tothom està pendent de qui arriba); les instruccions imperatives de les màquines a l’altra banda del fil telefònic (“si el que vol és…, premi l’asterisc; si…”); etc. Aquest darrer cas mostra que  la paraula cada vegada val menys no solament en ella i per ella mateixa, sinó també com a condició de la responsabilitat. Es impossible exigir el que has emparaulat si et trobes amb una cinta gravada o amb una persona que no pertany a l’entitat amb què vas fer els tractes.  El creixement de la subcontractació està lligat a la tendència a difuminar els deures exigibles a les instàncies directives –i això no és aliè al fet que sigui un factor determinant  de l’alta sinistralitat laboral. També hi ha molts polítics que tendeixen a desviar tasques i decisions a empreses subcontractades, els experts de les quals actuen gairebé sempre per criteris de benefici, no pas d’utilitat pública, i sovint són experts només en l’art de fer veure que compleixen una funció necessària.

Adaptar-se a les formes és el contrari de prendre forma. Allò és fàcil; això cada vegada requereix més esforç. Heus aquí el que volia dir quan, emprenyat, vaig citar Canetti: “hi ha persones amb les quals és difícil parlar perquè no tenen ni rostre”.

Les paraules no són innocents. La fortuna de paraules com “normalitzar” o “casa nostra” és significativa de l’actual estat de misèria. “Normalitzar” vol dir dues coses: una és un ideal en el pla lingüístic; l’altra és una tendència socialment operativa: en la industria del rusc tot és normalitzat. Sovint, quan els nacionalistes han parlat de “normalitzar” han superposat els dos sentits, i així s’ha dit, per exemple, que una literatura normal ha de tenir serials i best sellers.  Ara tenim serials i best sellers, però és dubtós que tinguem literatura. L’adjectiu s’ha inflat tant com s’ha aprimat el substantiu: ens estem adaptant al  model normal; però d’allò que hi ha a altres cultures -si bé cada vegada de manera més minoritària-, llibres amb ambició i densitat, aquí a penes se’n  troba. Aquí l’important és fer-se el graciós a TV3 i escriure a la premsa –per exemple, comentant el partit del Barça.

Per veure el to dominant, basta citar una novel·la de l’escriptora que ha presentat el programa oficial per a la Fira de Frankfurt: “…si queden atrapades pel violinista, no és imprescindible que, a més, se l’enduguin al llit, el converteixin en pare dels seus fills i el posin a la cuina a fer marmitakos…” o “…passava que aquestes mariconades de la tria de nom no el motivaven….” (no,  aquest no és el “motivar” de Musil o de Valéry; és el “motivar” dels pedagogs i dels periodistes). La “literatura” catalana actual ha aconseguit fer efectista fins i tot la descripció de la quotidianitat més banal (exemples de la mateixa novel.la: “netejar anxoves”, “buscar aparcament”, “posar-me al dia dels safareigs”… ).

Si passem a “casa nostra”, veiem que aquí l’adjectiu reforça el substantiu en un sentit contrari al que ha regit en la illor cultura contemporània. Enfront del pas a  l’estat d’estranyament o de la indagació des d’una extraterritorialitat vigilant, el refugi confortable en el domèstic i local: una literatura “nostrada”. He conegut lectors d’editorials catalanes que no havien llegit Musil, Joyce,  Celan…  He conegut institucions orientades a subvencionar tot el que s’escrivís   sobre monuments locals però tancades a   un estudi sobre un filòsof italià o alemany. He conegut correctors que subordinaven la cadència de la llengua a una consideració rígida de la norma  –paraula matriu, per cert, de “normalitzar”-, com aquells pares que volen protegir tant la criatura que encara la fan més fràgil.

Justament comentant Celan, Philippe Lacoue Labarthe ha suggerit que és des de la fragilitat que s’obre la possibilitat d’un veritable diàleg. És des de la consciència del fet que no hi ha casa (quan ni tan sols la llengua ho és) que s’obre un camí envers l’encontre.  Un encontre que és un estar enfront; un camí que es projecta des d’un llindar de mudesa. Una paraula que és una contraparaula. Un a-topos que és esperança decebuda i persistent en el buit.

Ja en un text del primer Dietari –és a dir, de 1979- Pere Gimferrer alertava contra el “provincianisme xovinista” com a perill per a la supervivència de la literatura catalana: “el que pot allunyar les noves generacions d’escriure en una llengua és el fet de veure que aquesta llengua, en comptes de ser el vehicle d’una literatura com qualsevol altra, esdevé el vehicle d’una literatura provinciana, casolana, endarrerida, de segon ordre. El valor més alt dels escriptors d’abans de la guerra és precisament haver tingut prou tremp moral i prou categoria per evitar això”. Després, el franquisme produeix una pèrdua de “pes col.lectiu” de la literatura escrita en català; en esclarir-se “els  primers rengles” entren en escena “aficionats” que amb el temps es van fent un nom; a la transició hi ha una “situació confusa”, davant de la qual cal que “tota la gent capaç de fer literatura seriosa” faci una feina de clarificació; si no, “la literatura catalana sobreviurà numèricament, fins i tot amb una bona revifalla demogràfica, però pagarà un preu que pot ser mortal: l’anèmia progressiva, la pèrdua de substància i d’entitat, la davallada cap al provincianisme. A la llarga, sentència de mort”.

El diagnòstic era exacte. Encara ho és, però amb l’agreujant que avui les instàncies d’influència pertanyen a l’àmbit de “la comunicació”. Avui pot ser que el millor “exemple” passi desapercebut. Que el que podria ser un “mandarí” en el sentit en que ho reclamava Gimferrer, no vulgui ni pugui ser-ho, perquè l’avaluació jerarquitzadora ja no compleix cap paper en l’establiment del quadre, i ell n’ha quedat exclòs. Avui el rigor no genera autoritat sinó aïllament.

De nou a Munic, tants anys després. Potser sigui un fals record barrejat amb imatges de Fassbinder, però crec que a finals dels setanta -l’època del llibre sobre l’expressionisme- Schwabing encara tenia certa vivesa. Ara és un simple barri residencial amb els edificis modernistes repintats i alguns recordatoris de bohemis il.lustres (Rilke, p. e., dues cases enllà d’on vivien Kandinski i Gabriele Munter, a qui es dedica ara una exposició de fotografies).

La primera passejada em porta a la Königsplatz, on retrobo el fil que porta del somni de la  “nova Atenes” de Ludwig I al malson de la identitat ària-grega invocada pel NSDP,  la seu del qual era aquí mateix (un altre fil podria ser: Ludwig II – decadentisme -Hitler – Walt Disney).  I dels Propileus i la Gliptoteca a la cerveseria Lowenbrau, on m’espera un perfecte exponent d’aquestes dispenseres que dominen el seu territori sense cap rigidesa (és a dir, sense oblidar que ets allí per passar una estona agradable, a diferència del que sol passar als bars per a turistes), amb un somriure franc i no gens servil, amb un pas enèrgic realçat pels mitjons blancs -així com la brusa blanca li realça el pit.

Sens dubte, els 49 anys de govern democratacristià no han afavorit la tradició bavaresa alternativa a allò que representà el nazisme. Penso, per exemple, en Gustav Landauer –mort en la repressió de la República de Consells Obrers i recordat per Celan com a mestre de joventut.

Tampoc Catalunya ha sortit indemne de tants anys de govern de la dreta cristiana. Quan es cultiva la mediocritat carrinclona –i això inclou a l’esquerra que ha dilapidat les il.lusions que el canvi de govern va generar- el resultat és el desert.

Difícilment pot fructificar l’escriptura com a lliurament incondicional i sense concessions, “ce jeu insensé d’’écrire” (Mallarmé), en un territori laminat pel seny i el disseny.

Tanmateix,  hi ha una “cultura” que fa córrer tinta i diners. Artistes que semblaven tenir idees les han venut a preu d’or i ha resultat que no eren idees sinó ocurrències fàcils. Poetes realistes, esotèrics o de vena marginal s’han adaptat al seu escenari com a vedettes que fan allò que s’espera i que rep una  immediata recompensa. Directors i grups de teatre falsament transgressors estan a l’aguait dels grans esdeveniments per no deixar de participar-hi, de manera que ocupen el lloc que en les antigues celebracions tenien la banda municipal i la cavalleria de la guàrdia urbana. Tot, un gran  -o més aviat petit- simulacre.

Els uns alimenten els altres i cap fa la seva feina. Ni els polítics responen a les exigències polítiques ni els artistes i escriptors –“noms anacrònics”, deia ja Blanchot-  creen pols generadors de força simbòlica: només enllustren lles institucions que els mantenen.

Montilla o el president inexistent. Maragall o el foc d’encenalls: quan havia de respondre enèrgicament es va doblegar, i ara cap de les seves sortides és ja efectiva. L’última sembla una repetició del doble moviment del seu avi: havent vist frustrat l’afany de regenerar Espanya, se n’acomiada i ara pren Europa com a “patria” -però seguint models americans.

“Quan la història es repeteix, ho fa en forma de paròdia” (Marx).

A les eleccions municipals vaig acompanyar dues persones a dos col.legis diferents, però jo no vaig votar. En cap dels  col.legis les paperetes en blanc estaven a la vista i no vaig voler crear una situació violenta als que anaven amb mi. De fet, quan no hi ha un moviment en què inserir-ho, el vot en blanc no és molt diferent de l’abstenció: no es pot demanar a tots els descontents que facin el gest de reclamar allò que no se’ls facilita i que no és el que apareix com a bo i normal. Així i tot, va haver més de 90.000 vots en blanc. A Barcelona l’abstenció va superar el 50%.  Catalunya va ser la comunitat d’Espanya en què menys gent, percentualment, va anar a votar.

A l’endemà de les eleccions vaig comprar El País. Cap referència als 90.000 vots en blanc –ni tampoc a la irrupció d’una força radical com la CUP. En canvi, hi havia un article dedicat a Ciutadans-Ciudadanos, que a Barcelona obtingué poc més de 23.000 vots  i a tot Catalunya 67.000. També hi havia una crònica que, pel títol, semblava voler parlar d’un concert de Carles Santos i de l’abstenció, però que sobre tot parlava dels famosos que havia al concert, alhora que s’ho feia venir bé per identificar l’abstenció amb les platges plenes tot situant a una banda aquest fet de no votar i a l’altre “la llibertat” a la qual Santos havia dedicat tant d’”esforç”.  Els comentaris de la informació electoral es limitaven a repetir el que deien els quadres de dades i el que havien declarat els polítics en les seves compareixences. Titular: “Hereu se consolida como alcalde”. Realitat: després de l’espectacular caiguda de Clos en les anteriors eleccions, el PSC ha perdut a Barcelona 72.000 vots més (la qual cosa, però, no deixa de ser un èxit quan es coneixen les previsions del partit sobre els resultats que podia obtenir amb Clos com a alcalde).

El conseller Saura ha dit que l’Ajuntament de Clos no “estava ben vist” i que la penal.lització s’ha repartit entre tots els partits del govern (Iniciativa per Catalunya ha perdut 35.000 vots). La pregunta, llavors, és: si ho tenien tan clar, per què no han pres distàncies respecte a això que  un altre conseller d’Iniciativa, Francesc Baltasar, ha anomenat  “la Barcelona de l’aparador”?  No és veritat que, com Baltasar va afirmar en calent, la Barcelona de l’aparador s’hagi acabat. Ho podem veure ara, amb la subvenció d’un milió d’euros a la productora encarregada d’aconseguir que la nova postal porti la signatura de Woody Allen; i ja es veia en les valoracions de l’abstenció: l’equip tècnic habitual ha donat explicacions variades i pintoresques -que si les televisions privades no en parlen, d’unes eleccions municipals; que si la societat mediàtica exigeix “sinceritat” i no guions prefixats…-, però gairebé cap ha al·ludit al que representa la interacció de turisme i especulació per al ciutadà.

Heus aquí alguns exemples. Fins ara, a Miramar podies passejar i fer una cervesa a una terrassa sobre el mar (recordo haver-hi estat amb estudiants amb els quals havia anat a la Fundació Miró, i també amb amics i amigues, com aquella que em parlava del seu imminent matrimoni de manera semblant a com ho faria un rei abocat a l’abdicació). Ara, aquest agradable espai s’ha privatitzat: si hi arribes en cotxe, un túnel t’expulsa de la muntanya, després d’haver pogut a penes entreveure el parking d’un hotel i una senyal que impedeix aturar-se. De la mateixa manera, hordes de turistes cridaners expulsen de les Rambles tothom que s’hi acosti a  passejar –fins i tots algunes floristeries s’han degradat. I més d’un s’ha vist obligat a deixar casa seva -per la pressió ambiental o l’assetjament d’una immobiliària; perquè a l’edifici hi ha un bar i/o dues pensions que no compleixen els mínims requisits de convivència; perquè al davant hi ha una terrassa multitudinària o una botiga amb música tot el dia, etc. Amb cert  deix de tristesa, un professor que ha viscut sempre al centre de Barcelona em deia que, ara que la facultat ha vingut al barri, ell ha hagut de deixar-lo per fugir del soroll i el desori.

L’omnipresència oracular dels experts mediàtics es pot veure com un fenomen paral·lel al triomf de la mediocritat que han imposat els aparells dels partits  -en el benentès que, com ja va  veure Valéry, els mediocres són  hàbils en tant que no es mouen mai del mateix lloc: s’hi instal.len, en prenen bé les mides i hi resten per sempre.

Tanmateix aquesta és una pista que els que analitzen i pontifiquen, precisament per això que els ha situat en primer pla, no poden seguir, perquè ells quedarien també en evidència. El mateix mecanisme ha imposat el silenci respecte a la “turistització” –un fenomen mundial però què és més insuportable a uns llocs que a uns altres.

No conec ningú que faci una activitat intel·lectual que no es queixi de les agressions que impedeixen la concentració i la regularitat en el treball i en el descans (les enfollides sirenes de les ambulàncies, els camions de tants serveis de recollida a deshores, els bramuls dels altaveus que antecedeixen i acompanyen les constants iniciatives festives…). Tanmateix, el foment de la “creativitat” i la “recerca” ha estat una idea molt repetida, tant a la campanya com a l’hora de d’oferir receptes davant del fracàs. Es tracta d’idealisme retòric. La realitat segueix sent l’entrega del sol urbà a hotels, bars clònics i masses de carn enrogida vomitada per autocars i creuers. A la pre-campanya, Imma Mayol va suggerir que potser calia aturar la construcció d’hotels. La reacció va ser furibunda i ja no es va parlar més del tema. A la carta de propaganda que em va enviar, en lloc de mesures  d’aquesta mena, havia invocacions vagues a les persones i als seus “projectes de vida”. Fórmules vistoses que I. Mayol sovint ha compartit amb el candidat d’ERC, J. Portabella. I que han marcat el to d’una campanya vergonyosa –en la qual no s’ha d’oblidar el fulletó de coloraines amb gent feliç al voltant d’Hereu, o els spots en què es limita a dir: voteu-me perquè m’agrada la gent de Barcelona-. Es el pas de la política a l’evanescència subjectivista dels llibres d’autoajuda: “il·lusió” i “autoestima” també han estat paraules molt usades.

Entre aquestes fórmules recordo una que ja apareixia en una revista que em van donar uns ex-dirigents del PSUC que tenen l’amable costum de trobar-se a sopar amb un convidat, amb qui debaten sobre un determinat tema. “Construir la pròpia biografia”. En aquell fulletó es parlava de “la llibertat personal d’escollir la pròpia biografia lingüística” com d’una idea “democràtica i progressista”.  Llavors em va semblar un idealisme infantil –en el sentit en què Freud parlava de la creença infantil en “l’omnipotència de les idees”. O, també, en el sentit en què Marx i Nietzsche ensenyen que el que ens constreny –i res constreny tant com la llengua: ens construeix ella- no s’esvaneix perquè li oposem una bella idea o una “il·lusió de llibertat”. I ara he retrobat la mateixa actitud autocomplaent: un idealisme de flors i violes que té la seva contracara en la manca de rigor i exigència. Resulta insultant que qui ha estat incapaç de trencar la inoperància tradicional davant de la contaminació acústica –un  informe recent del Síndic de Greuges confirma  la gravedat dels efectes del soroll i la passivitat de l’administració-, es dediqui a fer propostes com plantar arbres de  color diferent a cada barri o substituir les conferències en directe per videoconferències.

En un altre moment Imma Mayol va parlar d’una “ciutat enèrgica”. Pot semblar estrany  però és molt característic: cada vegada s’usa més l’adjectiu “enèrgic” o “energètic” en un sentit enaltidor (així es parla d’un espectacle “ple d’energia”). I se’ns dubte a Barcelona, n’hi ha, d’ energia, però esbravada: és la ciutat  europea amb més gimnasos i motoristes. Darrera d’aquesta expressió s’amaga la mateixa tendència per la qual s’ ha  posat de moda l’adjectiu “lúdic” (dels fanals del barri de S. Antoni pengen cartells que diuen que aquí s’està “sempre de festa”). I a això mateix respon que, quan els veïns reclamen el dret a la tranquil·litat, les instàncies municipals posin al mateix nivell el dret a la diversió. No: en aquesta societat d’entreteniment i falsa foguerada, més que un dret,  la diversió és una obligació. El dret rau a poder escapar-ne –i no perquè no vulguis gaudir de la vida, sinó justament perquè la valores i la vols sense efectes atordidors que l’emmascarin.

Al seu torn, Jordi Portabella ha parlat de crear “escoles de família” que imparteixin “criteris per ser pares i mares bons” –cosa també molt coherent en qui presidia el Consorci de Turisme: com fan els turistes, es tracta de seguir els itineraris traçats –en aquest cas per “un equip de pedagogs perfectament capacitat”. També en tant que responsable de l’àrea de Turisme va respondre com un pinxo irat al qüestionament de la política sotmesa al poder fàctic dels hotelers. Per això costa d’entendre que, després de les eleccions, aquest polític s’hagi despenjat del govern invocant un desacord amb el seu “model de ciutat”. Evidentment, ni durant la campanya ni abans J. Portabella es va enfrontar al que era i és el model real; ben al contrari, ha defensat amb criteris que eren un insult a la intel·ligència el creixement indefinit del nombre de visitants –al voltant dels cinc milions l’any. Però en realitat sí que s’entén: ERC ha passat a ser la cinquena força política. I es veuen venir les crítiques de la base. El pas a l’oposició de Portabella no respon sinó a l’afany d’escapar a aquesta maror. Una jugada de cara a la galeria  –congenial, per tant, amb els valor d’aparença i guany fàcil del turisme. Probablement per connivència amb aquests valors, els mitjans s’han mostrat relativament afins: durant un dies el perdedor ha semblat el guanyador. I ningú ha preguntat sobre allò que treu tota credibilitat a aquesta conversió a un nou model fantasmagòric. Un sociòleg mediàtic ha arribat a dir que era lògic que Portabella no volgués carregar amb el desgast del govern perquè les seves havien estat “arees d’èxit”. Aquí la paraula “èxit” apareix amb el mateix sentit amb què va usar-la Clos quan, davant de la campanya de La Vanguardia contra els turistes “incívics”, va dir que això era un efecte de “l’excés d’èxit”.

Si La Vanguardia ha actuat com sempre, com el diari de la dreta –ara nacionalista, abans franquista-, un diari que passa per ser d’esquerres, El Periódico, ha mostrat la seva identificació amb la “Barcelona de l’aparador” dedicant la portada del dia abans de les eleccions a l’arribada al port del creuer Walt Disney. Res més lògic si pensem que una pàgina d’aquest diari  no és sinó un aparador d’imatges acolorides i titulars d’impacte. Com poden ser sensibles aquests mitjans a les agressions de la indústria de l’oci quan ells es regeixen per idèntics criteris efectistes? A hores d’ara  la secció de Cultura d’El País ha desaparegut i ha deixat el seu lloc a les xafarderies de la Revista de Verano; i potser no sigui ociós recordar que el mateix periodista que donava lliçons de democràcia i parlava de les figures assistents a un concert, en un altre moment, d’acord amb la mateixa lògica que realça els noms d’alta cotització i menysté tota resposta crítica de caràcter anònim, fou un  inequívoc propagandista del Fòrum de les Cultures.

El que trobo en tornar de Munic em reitera una sensació que ja tenia: si en Kafka ha emmalaltit la Llei, aquí ha emmalaltit la quotidianitat (la llei –amb majúscula o minúscula- està fora de qüestió: ningú hi creu tret dels que viuen d’això –i potser ells tampoc, però fan com que sí, tot convertint-la en una altra paraula obscura i sagrada).

Veig que el cap de la democràcia cristiana catalana (UDC) acusa altres polítics de pràctiques mafioses, quan va ser la democràcia cristiana la que a Itàlia, després de la segona guerra mundial,  va posar en peu la màfia tot llançant-la contra els comunistes, llavors el partit més fort, i després va mantenir-hi lligams que avui coneixem prou bé.

Trobo una manifestació de Mossos d’Esquadra, molts amb ulleres de sol encara que no en feia, tots saltant i cridant “al bote al bote, okupa el que no vote”. Catalunya és la zona d’Espanya en què s’han denunciat més maltractaments policials; fet que segurament vol dir, no que n’hi hagi més –un policia es un policia arreu-, sinó que aquí hi ha una mínima capacitat de resposta. (Aquesta ha estat una explicació molt compartida,`però això no ha impedit que se seguís presentant l’abstenció com un signe d’apatia: en què quedem?). Davant d’aquests fets i de l’actitud encobridora que ha hagut, el conseller Saura ha instal·lat càmeres ocultes. I les gravacions són explícites. Tanmateix,  el que s’ha criticat no ha estat que es vulnerin drets elementals dels detinguts, sinó que això es doni a conèixer. “La roba bruta es neteja a casa”, s’ha dit –en una expressió en línia amb la de “casa nostra”-. La mateixa consellera de Justícia, a la qual Saura ha substituït en el càrrec, potser per això –o pel que dèiem abans del caràcter sagrat de certes instàncies i paraules-, ha declarat que no vol fer cap judici abans que no es pronunciïn els jutges. En general s’ha acusat Saura de no respectar l’opacitat que reclama l’activitat policial: des que va agafar el càrrec es veia venir que el crucificarien. Car és difícil conjugar les dues cares que tradicionalment ha tingut el PSUC: partit d’ordre –i per tant, de repressió: ara es compleix l’aniversari del maig de 1937- i partit de lluita per les llibertats. D’acord amb aquesta doble tradició, Saura s’ha mantingut ferm en l’exigència de respecte als drets humans; però també, davant de la pressió mediàtica que el situava més a prop dels okupes que de la policia, ha mantingut una actitud contemporitzadora davant de casos injustificables –com el d’un noi esquizofrènic cosit a trets-, i ha endurit l’acció policial contra els joves radicals –per exemple, amb l’ús indiscriminat d’un arma il.legal per dispersar una manifestació.

El primer diumenge de juliol al matí intento anar a veure una exposició de pintura a Girona i trobo tancat el centre La Fontana d’Or, tot i que a la porta diu que hauria d’estar obert (és simptomàtic, també, que els museus i les galeries tanquin els dies que hi podria anar més gent).

Compro el  Diari de Girona i llegeixo: “CAS TURISME: CONDEMNES MÍNIMES I MOLTS INTERROGANTS. Després de tretze anys ha desaparegut un milió d’euros que mai s’ha aclarit a quines butxaques va anar a parar (…). Possiblement el destí final d’aquests diners és la més gran incògnita que amaga el cas Turisme, però hi ha molts altres interrogants que no s’han investigat o que no s’han trobat les proves”  (sic). “Què ha passat amb els més de 2.800 expedients desapareguts? Amb els crèdits de  600 milions de pessetes que es van concertar sense cap permís de la Generalitat? O amb els 4.600 milions de pessetes que es van gastar entre 1991 i 1995 sota l’epígraf ‘altres despeses de gestió’ (…). Una de les causes fonamentals d’aquest final és el poc interès de la Generalitat de Jordi Pujol en investigar els fets quan es van conèixer”. Segons el jutge, “no ens trobem només davant d’un cúmul d’irregularitats, sinó davant d’indicis racionals de criminalitat”. Segons el fiscal,  l’afer és “el paradigma dels casos de corrupció i és un exemple del que fa perdre la confiança dels ciutadans amb els responsables polítics”. El diari segueix dient que el fiscal “va considerar provat que Unió havia ‘comprat’ el silenci de la vídua de Cogul” –responsable del Consorci de Turisme- i que un advocat de l’acusació particular “va espetar que els dirigents d’Unió, Duran i Lleida, Sánchez Llibre o l’exconseller Alegre sabien ‘escapolit d’estar on els pertocaria, referint-se a la banqueta dels acusats’”.

A sota, una foto de la vídua de Cogul amb el següent peu: “Unió va pagar un sou a ella i Cogul perquè no parlessin”. Recordo que  una vegada que la vaig veure al judici em va impressionar; llavors va declarar que el seu marit havia fet el que havia fet  per pressions de superiors que li asseguraven la impunitat. En destapar-se l’afer, Cogul va ser enviat a l’altra banda del món, on sembla que es va suïcidar. I dic “sembla” perquè el cadàver es va incinerar tan de pressa que no es va fer l’autòpsia, i fins i tot hi ha dubtes sobre la identitat del mort.

Una persona del món judicial em va comentar la necessitat d’obrir portes i finestres a Catalunya: aquí ningú dóna cap nom, i quan a algú se li escapa alguna cosa –com a Maragall allò del 3%- se’n desdiu. Probablement perquè sempre han manat les mateixes famílies. Una  xarxa de relacions espessa i concentrada, l’hermetisme de la qual s’estén a diferents partits i als  mitjans de comunicació afins.