FRAGMENTS VII

Feia temps que no pensava en Paco Candel. Avui que ha mort, se m’ha fet molt viva  la seva imatge. Un dia vàrem coincidir a l’autobús i el vaig abordar amb l’atreviment de la joventut. Li vaig dir que jo  també escrivia. “Malament…”, va fer. Jo vaig seguir:  “Poesia…”    – “Pitjor”.    -“..En català…”   -“Cada vegada pitjor. Més val que et dediquis a la guitarra”   –conclogué mirant el vell instrument que jo portava.

Coincidiem sovint pels carrers de la Zona Franca. Sempre va viure allí, amb la seva gent, fent la seva feina. Ho penso ara en què el mòbil fonamental de la política sembla ser l’accés a un cercle que gairebé ningú abandona tan bon punt hi entra. És igual que el treball (?) a les institucions hagi estat inoperant: hi ha una solidaritat entre privilegiats que evita què ningú torni a la situació de treball anterior (en aquest cas sense interrogació). Sempre hi ha algun lloc on col.locar el mandatari desplaçat; i, si no, es crea encara que no tingui cap funció. El resultat és que cada vegada hi ha més inútils mantinguts pels pobres que s’esforcen a fer alguna cosa útil.

___________________________________________

Quan Lyotard va fer el seu “informe sobre el saber en les societats informatitzades”  va encertar en molts aspectes de la diagnosi i va guiar bé la mirada, per exemple  a partir del concepte wittgenstenià de joc de llenguatge. Però el seu examen del problema de la legitimació no li va servir d’antídot davant de la tendència general a fer de la necessitat virtut. I així, ja en el llibre en què explicava la postmodernitat als nens (una coartada distanciadora que pot fer caure fàcilment en fòrmules esquemàtiques: vegi’s l’infame opuscle de J. L. Ferry adreçat a un jove) va acabar formulant en termes positius, no ja la idea d’interacció lingüística en el pla de superfície, sinó la ideologia de la superficialitat assimilable al capitalisme mediàtic. Una cosa semblant li va passar a Baudrillard amb la noció de simulacre. La seducció de Baudrillard va ser un llibre contemporani de La condició postmoderna de Lyotard, ja fa més de vint anys; i un i l’altre van acabar legitimant la simptomatologia que havien detectat (i maquillat, en una operació que en realitat era autolegitimidora).

Avui són molts els que es legitimen amb aquestes o altres etiquetes a la moda sense veure que així estan legitimant allò que ja Lyotard va presentar com un “poder invisible”.

___________________________________________

Una mateixa sol.licitació d’un élan que no és amorf ni cristal.litzable, en tres llocs diferents:

A l’exposició “Passió pel dibuix”, una de les primeres imatges que fan palesa la proximitat d’Eros i Euterpe: una dona de cabells foscos i pit nu que toca el piano enretirant el cos (L’amoureuse au piano de Delacroix).

A la mostra “Un cos sense límits” de la Fundació Miró A. Masson superposa el mite del minotaure a la seva llarga perquisició de Dionisos: un piano -les quatre potes han esdevingut peülles, el faristol dos corns- ha posseït una dona nua de llargs cabells vermells en un espai dislocat (Le pianotaure).

A la Filmoteca J.-L. Godard,  autocaricaturitzant-se a Prenom: Carmen, ha citat una vegada més Rilke -mal traduït-: “la bellesa és l’inici del terrible…” D’acord amb el que ell mateix diu del cinema, que produeix despulles, aquí el mite de Carmen ha quedat reduït a una despulla en què encara batega el corrent de lleugeresa vital-mortal que hi deuria trobar Nietzsche. Però la irrupció d’allò altre s’ha tipificat. A l’inici apareix un quartet de corda (un músic demana als altres: “amb el cos”). A l’últim pla, l’oneig del mar. Entremig, Carmen i el soldat entrellaçats a terra després de disparar-se; la música de Beethoven; el mar; el pit punxegut de Maruschka Detmers a la finestra; la música superposada a la remor del mar; el primer raig de sol a l’aigua; el cel i la lluna rere els nuvols; el tou de pel negre i la cuixa blanca de Maruschka-Carmen. I després, la mà del soldat acariciant el blau de la televisió; de nou els cossos. En un altre moment Carmen pregunta: “què hi ha abans del nom?” ; quan se li respon que “le prenom” -el nom del pila-, ella matisa la qüestió: “què hi ha abans que se’ns posi nom?”

___________________________________________

 

No hi ha origen sinó per la citació. Caiguts tots els mites fundacionals, només pel poder de crida inherent a la citació es fa present l’originari. En Benjamin aquesta potencialitat pren la forma d’un remolí en el flux. O la imatge d’un àngel. L’origen és plec i obertura:  cesura, interrupció. No gènesi, sinó reminiscència –en un sentit més proper a Freud i a Proust que no pas a Plató.  Així com en Freud allò latent  només se’ns ofereix en l’expressió manifesta, així com en Proust el temps retrobat advé en la contingència d’una olor o d’una ensopegada, en Benjamin l’origen al qual mira l’àngel tot allunyant-se’n, pot reactivar-se amb el caràcter fulgurant que té la mateixa figura angèlica. Però això  no remet al que s’esdevingué, sinó a allò que no és i que tal vegada no va ser però que podria arribar a ser.

Benjamin diu, parlant de Proust, que les bosses del rostre són passions, vicis o coneixements que ens visitaren quan nosaltres no estàvem a casa. De la mateixa manera que el record o la traducció són produccions noves -però no arbitràries-, hi ha mots a l’espera de retrobar una pronúncia suspesa, gests que ningú ha vist i que esperen ser interpretats. Així és com l’àngel de la història conserva la promesa en la mirada clavada al paradís que havia de lloar el seu cant estroncat.

Parlo de l’Angelus Novus de Paul Klee que Benjamin va adquirir l’any 1920 i que va convertir en al·legoria en la novena de les seves Tesis. No és aquesta, però, l’única referència de Benjamin a l’àngel. En la segona  versió d’Agesilaus Santander, l’àngel del cant efímer fixa la mirada en aquell que ha escollit i que arrossega al futur per la via de l’espera i del retorn; la seva imatge es projecta com a testimoni de la singularitat d’un nom secret, però també de les metamorfosis del seu portador. Immediat i distant, d’ales afilades com ganivets, és un àngel que s’allotja en les coses que no existeixen. Un àngel que sap que einmal ist keinmal i que, per tant, “vol la felicitat” com a combinació de retrobament i de novetat.

En canvi, a l’article sobre Karl Kraus publicat l’any 1931 al Frankfurter Zeitung Benjamin fa comparèixer un àngel que “s’estimava més alliberar els homes amb la pèrdua que no pas fer-los feliços amb el do”. Aquí la imatge de l’àngel nou ja no se superposa a la de Benjamin, sinó a la de Kraus. Si Kraus apareix a Einbahnstrasse com un ídol armat d’una espasa, a l’article del Frankfurter Zeitung l’àngel enarbora l’arma de la citació com  a “matriu de la justícia”. La citació, ens diu Benjamin,  “crida les paraules pel seu nom” arrencant-les del seu context i  remetent-les a un origen que només es fa present en aquell capaç de fer i desfer el camí, de tornar sobre les passes  perdent-s’hi com en un laberint -és a dir, sabent-s’hi perdre perquè sap que la meta només existeix com a projecció en el laberint.

El paradís perviu en un àngel d’ulls desorbitats que en constata la pèrdua; la redempció s’apunta en  un àngel guerrer que encarna la virtualitat de la llengua com a òrgan de destrucció. Es tracta de dues vessants d’una mateixa concepció de la història en què es conjuguen passat i present, memòria i shock, tradició i revolució.Tanmateix, pel fet de ser imatges, cada una és irreductiblement singular. Una i altra no són assimilables –com tampoc no ho son les figures de Kraus, Benjamin i Klee.

Kraus s’erigeix en jutge i testimoni de la catàstrofe, a la qual  contraposa l’element femení de la vida com a pervivència de l’indomesticable estat natural. Els àngels de Klee han caigut d’aquest pedestal. Per això la seva aquarela Angelus novus pot convertir-se en al·legoria –mentre que Kraus és un testimoni últim després del qual no hi pot haver sinó silenci. El valor paradoxal del pensament benjaminià es mostra en la manera en què orienta cada una d’aquestes imatges en sentit contrari al que predomina en el seu transsumpte o el seu autor: la que remet a Kraus, encara tardorromàntic, és un àngel antropòfag i desencadenat; la de Klee, portaveu d’un temps bàrbar i precari, llança la mirada al passat per sobre dels munts de runa de la catàstrofe quotidiana. Tanmateix, aquest punt és també el que ens abisma en la infància reconeguda com a utopia. El tall vertical que s’encarna en la imatge del Weltkind i en el concepte de Jetztzeit.  El moment de coneixement i de perill en què llampega  allò que no es reprodueix com va ser –si va ser- i que reviu com a potencia actualitzada per la tensió. Exactament com la cita fa proper allò arcaic o llunyà, però com a irrupció que desbarata les relacions fixades -i que ens manté, per tant, lluny de casa.

(Dedico aquests pensaments a Michael Löwy, amb qui he parlat d’aquestes coses a diversos indrets de Barcelona –per exemple, passant amb cotxe per la inhòspita plaça Walter Benjamin, camí del Fossar de la Pedrera i de les tombes d’aquells que “portaven un món nou al seu cor”, abans de pujar per equivocació a Miramar i d’explicar-li que la ciutat ha perdut aquest espai, ara privatitzat).

La paradoxa de remetre l’origen a una citació té el seu revers en el fet, fàcilment explicable, que en una cultura de  la citació com l’actual sigui tan viu el reclam d’una presència abismal o primigènia. Enlloc com a Histoire(s) de Cinema, de J. L. Godard, es fa palesa aquesta dialèctica. Les imatges manllevades a les pel.lícules se sumen a les al·lusions artístiques i literàries en una autèntica apoteosi de la citació, en la qual no deixa d’apuntar l’auroral, reminiscent o inaprehensible: l’aigua i el foc, el crit i l’espasme, l’infans  i el prenatal,  la creació sense forma i el murmuri anterior a l’existència de l’home, el punt en què no hi ha retorn i el punt en què s’uneix l’univers i el món interior (i que es revela en la mirada de les dones de Manet)…

Quan apareixen les imatges associades a aquestes paraules s’imposa la distància d’un discurs de segon grau. Però aquesta distància deixa de ser confortable tan aviat apareix allò que Godard considera el punt cec del cinema: l’ horror que troba un dels seus índex, per exemple, en L’espèce humaine de Robert Antelme. Al costat d’aquest -o del comú amic Maurice Blanchot- no podia deixar d’aparèixer Marguerite Duras.  Si Blanchot  va dir que la imatge extreu la seva potència de l’abisme envers el qual ella és una crida, tota l’obra de Marguerite Duras és aquesta crida.

Per a Duras el cinema s’associa al flux pulsional i al flux metropolità, a la gruta primordial i a la fàbrica capitalista, a l’obertura del rostre i al que Benjamin anomena “infinit dolent” i Godard “eternitat buida”. És enfront d’aquesta mixtificació que Duras invoca allò que representa el blau del  mar o el negre de la nit.  O el gemec que emergeix del fons dels temps. O els cossos en què s’entrellacen les formes de l’amor i de la mort…  No és casual que Marguerite Duras sigui una de les presències més recurrents en el cinema de Godard.  El títol de Les Yeux verts o un film com India Song són mediacions regides per l’anhel d’una immediació que paradoxalment es plasma en la necessitat d’escriure: “el cinema fa remuntar la paraula a un silenci originari”, llegim al  llibre que va propiciar Cahiers de Cinéma; però també: “Quan faig cinema escric, escric sobre la imatge”. A diversos llocs Duras ha explicat que en els seus films vol donar prioritat als mots i a les veus, a la música, a les virtualitats no específiques del llenguatge fílmic. I aleshores entenem que aquest joc de destrucció no és aliè al de l’escriptura com a aprenentatge del buit i de  la pèrdua. I que potser l’específic del cinema –un art que no sempre és art i que pot apropiar-se d’altres arts pel seu caràcter tècnic i per la seva fluïdesa de significat- és que permet fer això. Com ho fa  Godard a  Histoire(s) de Cinema –on no podia deixar d’aparèixer una cita que condensa el desig d’obrir els ulls en l’esclat i en l’espessor: L’origen del món de Gustave Courbet.

(A un altre film de J. L. Godard, Passion, un cineasta polonès cerca endebades una llum i una manera de mirar el rostre com les de Rembrandt; es baralla amb el productor -i amb un àngel grotesc- tot preguntant-se “per què sempre ha d’haver històries”; a la fi torna a casa en un rampell nascut a partir de la relació amb una figura de puresa (Isabelle Hupert) que flota en els espais en què es troben els  personatges, una jove obrera que sembla no estar subjecte a res, a cap casa -especialment des que ha perdut la feina-. El polonès està  entre aquesta noia i la dona que encarna  Hanna Schigula. I allò que no troba en les reproduccions de quadres cèlebres que assaja de fer als estudis, ho entreveu fugaçment en el rostre d’Hanna captat per la càmara de video mentre parla: “aquí sí que hi ha històries i llum”, diu. En un altre moment li demana a una bella sordomuda (Myriem Roussel) que faci l’estrella dins de l’aigua d’una piscina, tota nua; un ajudant li pregunta: “què estàs mirant”; i ell: “la ferida universal”).

El pensament sempre combina imatge i paraula. Si la paraula pot ser imatge, la imatge convoca la paraula (i el temps de la paraula, diferent al tempo de la imatge). Un pla se superposa a l’altre, per molt que els hagin confrontat velles tradicions o noves iconoclàsties. Un exemple que hem pogut veure també en Godard: el rostre davant d’un mur o contra una tanca amb cartells estripats (a Bande à part  o a Deux o tres choses que je sais d’elle). Unes paraules seccionades, una mirada que es perd i que porta a altres imatges, una veu que parla del significat del rostre o de les paraules.

El cas tan significatiu de la judeitat: Schönberg rebutjant la imatge que tanca i limita però pintant obsessivament el seu rostre. Wittgenstein  anotant “jo sóc sobre tot un pintor”. El pensar en imatges de Benjamin. Les imatges vivíssimes de Franz Kafka o de Joseph Roth. Els casos d’inobservança citats per Isaac Deutscher: l’orgull de la seva família per haver imprès la Bíblia de Doré. Els galls de colors de Chagall o de Soutine… I tot, en el marc d’una cultura del verb o d’una religió impugnadora de  les imatges.

La fotografia pot ser una falca per al record. O un testimoni inquietant. El mateix succeeix amb les carpetes que guarden vells fulls de diari. La permanència de la imatge o de la lletra impresa pot fer mal –per contrast amb els canvis de la vida i les fixacions o  els travestissements de la política.

Casualment, en el mateix moment en què s’estan produint transformacions notòries en el món de la premsa –primer a Europa, ara aquí-, he trobat una carpeta de diaris de diferents moments dels anys setanta: fulls amb acudits d’El Correo Catalan de 1971, veritables vàlvules d’aire en un temps tapat;  algun Tele Exprés de l’època d’Ibàñez Escofet; el primer número de l’Avui amb la noticia de 20.000 vaguistes del metall a la portada; bastants exemplars de Mundo Diario dels dies de la negociació de la Constitució, l’any 1978…

Sobretot, m’han atret l’atenció aquests darrers, potser també per una coincidència en el temps: Maragall, ara que s’atreveix a parlar obertament, diu que hagués calgut reformar la Constitució d’entrada;  mentre que d’altres, i no solament des de la dreta, presenten l’article 151 de la Constitució -el que es refereix la seva reforma- com una pedra angular i inamovible de l’actual “legitimitat democràtica”. (Així ho ha dit en diverses ocasions J. Pérez Royo, abans membre destacat del PCE i ara membre destacat de la cúria judicial i mediàtica, al qual Montilla ha lliurat recentment el  Premi Blanquerna de la Generalitat. L’última vegada fou el 24 de novembre a El País: fent un ús idolàtric  de certes proposicions ideals i formals del dret constitucional, Pérez Royo aprofitava les ambigüetats de Mas per escamotejar la veritable qüestió emparant-se en  pressupòsits com  “España es un Estado social y democrático de derecho” i per tant “ningún ciudadano puede estar privado del derecho a decidir”, o “La Constitución española no priva a nadie del derecho a decidir”, ans al contrari, ho fa possible, i per tant “nadie puede reprocharle a la Constitución que le esté privando del ejercicio de algún derecho”).

Es il·lustratiu llegir que Múgica, aleshores membre del PSOE a la comissió constitucional i ara “defensor del pueblo” (com a tal ha decidit recusar l’Estatut perquè “vulnera la igualdad”), va defensar l’article que atorgava a l’exèrcit la possibilitat d’intervenir en “última instància” –en paraules seves- quan una “España libre, unida y democràtica corra el riesgo de sucumbir” (es referia a l’article 8: “las fuerzas armadas … tienen como misión defender la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”).

És igualment interessant, ara que hi ha hagut casos d’autodeterminació com el de Txèquia i Eslovàquia, veure que el gran argument per no incloure a la carta constitucional aquest dret -present als programes de tots els  partits d’esquerra fins feia poc temps- va ser que “el derecho a la autodeterminación se refiere únicamente a territorios colonizados”. Així ho digué el representant d’Alianza Popular, Carro.  I ho reprengué el socialista Peces Barba, en resposta a l’esmena presentada per Letamendia: aprovar l’esmena favorable a l’autodeterminació, va dir Peces Barba, “hubiera supuesto aceptar que el pueblo vasco es un pueblo colonizado, ofensa que no puede hacerse al pueblo vasco”. Però el mateix Peces Barba va al.ludir a una raó més real quan va afegir que, si s’hagués aprovat l’esmena, “no sólo no habría autodeterminación sinó ni siquiera democracia”. Davant d’això cal preguntar: com es pot considerar immutable, trenta  anys després, una Constitució elaborada sota el condicionament i l’amenaça d’un cop d’estat militar?

També és interessant el que va dir Fraga el 5 de juny en referència a aquest tema:  Espanya no és “una resultante histórica” sino “un todo armónico”. En atribuir valors ideals i eterns a una realitat històricament precària, el que aleshores apareixia com a gran hereter del franquisme va confirmar l’alternativa que havia formulat Albert Camus: “O Déu o la història”. I no deixa de ser curiós que, davant d’articles com el 138, que prohibia federacions o pactes entre comunitats autónomes i que amb això (una “privació” malgré Pérez Royo), s’orientava a preservar aquella totalitat ideal més que no pas a reconèixer una realitat complexa com la que relaciona les comunitats catalana i valenciana, el representant comunista Solé Tura s’abstingués –com també ho va fer Jordi Pujol-, mentre que entre els socialistes catalans i valencians es va produir una divisió (la notícia apareixia al Mundo Diario en aquests termes: “El representante del grupo socialista dijo que su grupo votó a favor del artículo y aludió entre  otras razones a la necesidad de impedir la colonización de su país, el valenciano en este caso, por otros”).

Diferent va ser l’actitud dels parlamentaris bascs a l’hora de negociar el reconeixement i l’actualització dels drets forals, tot  reclamant “una Constitució oberta” de cara a  la possibilitat  d’incorporar en el futur noves competències (com ho constata  el titular del dia 15 juny: “PNV juega fuerte en el Título autonómico”). No ens enganyem: de “drets històrics”, no n’hi ha. Els drets es guanyen dia a dia. O no. I per guanyar-los, com va mostrar Simone Weil, és més important afrontar les obligacions a que et confronta el present que enyorar drets del passat. Però és evident que acceptar el que el mateix Pujol va anomenar “servituds del consens” no va ser una bona manera de  respondre a les obligacions d’aquell moment. Igual que no ho ha estat ara la manera en que, amb dos governs d’esquerra (?) a Espanya i a Catalunya, s’han dilapidat les il·lusions d’un avenç envers unes formes de relació que no fossin les de la pura imposició (fins i tot per la força militar).

Aleshores, el comportament mesell –com diria Espriu- es va manifestar  també en l’acceptació de l’operació Tarradellas teledirigida  pel govern Suarez i tendent a neutralitzar la majoria d’esquerres a Catalunya. El mateix Tarradellas va fer explícita aquesta aliança fàctica en unes declaracions del 10 de juny: “quienes han tenido fe en nosotros y en el gobierno de Suarez no quedarán defraudados”. En canvi, davant del viatge que Tarradellas va fer de França a Madrid sense informar a l’Assemblea de Parlamentaris,  Jaume Mata, l’ex-aviador republicà  que havia de comandar l’avió que l’hauria portat a Barcelona, va ser explícit: “Tarradellas ens ha fet el salt”. I també ho van ser els escridassaments contra Tarradellas a Sta. Coloma de Gramanet, segons consta a una nota de Mundo Diario:  “En santa Coloma de Gramanet eran de la izquierda los silbidos a Tarradellas” (ell va argüir que ho van fer “persones de Fuerza Nueva”, fet desmentit per representants de diversos partits de la ciutat, des de CDC fins a  socialistes i comunistes: “si hagués fet un treball positiu amb vistes a solucionar els problemes  del nostre poble”, van  dir, “tal vegada la próxima rebuda seria diferent i Tarradelles no hauria d’inventar-se piquets de F. N.”).  En canvi, l’estat de satisfacció del poder estatal es feia evident en manifestacions com les del capità general Antonio Ibánez Freire (16-5-78): “Estoy completamente de acuerdo con los planteamientos políticos del presidente Tarradellas”. La diferència amb el moment present és que aquesta satisfacció sembla haver-se estès als polítics socialistes que aleshores no s’estaven de criticar les actituds tarradellistes “de beateria respecte a Suarez i al seu govern”.

Així mateix em semblen significatives, per calibrar les diferències entre un moment com l’actual i un moment caracteritzat per les iniciatives associatives i de mobilització, altres notícies trobades als retalls: el 5 de juliol una membre de la comissió constitucional es fa ressò del rebuig dels grups feministes a una Constitució que ignora les dones; el 20 de juliol el “Colectivo de psiquiatrizados en lucha” denuncia “el tractament dels malalts mentals per la societat i els centres psiquiàtrics tradicionals”; el 7 de juny s’informa àmpliament de les negociacions d’una comissió mixta de l’Ajuntament i del moviment veïnal a fi que aquell assumís els costos d’adquisició i reparació de cinquanta edificis reivindicats com a ateneus (ja sabem com ha acabat aquesta història: la idea de la recuperació dels ateneus com a centres independents va ser desplaçada per la dels Centres Cívics dirigits per funcionaris).

Finalment, ara que Amnistia  Internacional ha denunciat la pràctica de tortures per part dels diferents cossos policials del territori espanyol, no em puc estar de confrontar aquesta notícia del passat 14 de novembre amb dos titulars de Mundo Diario del 78: “Se tipificará en el código penal: quien torture será suspendido” (7 de juny); i “La policia sólo cambia el gris” (2 de juliol).

Tot parlant de diaris, és també interessant comparar l’espai que els d’aleshores dedicaven als conflictes socials i als articles de contingut cultural, per exemple referits a un pintor amb motiu d’una exposició, o a un escriptor o a un filòsof… –, i l’espai que els diaris consagren avui a aquestes qüestions. Després de les reformes (la d’El Periódico ja fa temps; després les de l’Avui i La Vanguardia; ara la d’El País…), hi ha una primera constatació evident: tot els diaris se semblen cada vegada més.

Una segona constatació és que a tots hi ha més colors i més fotos (per exemple, acompanyant els articles d’opinió –cosa que a vegades va bé, perquè la cara, per molt que es busqui una foto embellidora, pot ser indicativa de certes coses). En aquest aspecte, basta mirar les primeres pàgines per fer-se la pregunta de si encara existeix allò que s’anomenava “premsa de qualitat”. Penso, per exemple, en aquella primera pàgina d’El Periodico dedicada als politics que vestien jerseis Lacoste; o aquella altra amb una imatge que reproduïa la portada d’una revista del cor dedicada a Penelope Cruz i Javier Bardem; o aquelles dues seguides en que apareixia a tot color una noia bufona del PP sense més mèrits que el d’autoproposar-se com a candidata i el  de defensar posicions retardatàries a tots els debats existents –a més de ser, això sí, catedràtica d’una universitat de l’Opus Dei (ja se sap que a Catalunya es fàcil adquirir notorietat defensant allò que ningú s’atreveix a defensar perquè el to general és “moderadament progressista”; abans va passar amb el pare Apel.les, i ara passa també amb un economista que destaca pels colors llampants del seu vestuari  i que és evidentment catedràtic -fet que, com sap tothom que hagi trepitjat una universitat, no demostra res.

Aquesta expressió que he citat, “moderadament progressista”, i també l’adjectiu “liberal”, han servit per presentar l’orientació del nou El Pais, “el periódico global en español”. D’allò que vol dir aquesta fórmula, ja en teníem un índex en el desmesurat tractament del IV Congrés Internacional de Lengua española sota el títol “Una lengua global”. O en el que deia l’anunci del nou Babelia: “una  atencion preferente a la creacion en español” (també es parlava d’“una gran atencion a la imagen”, i certament l’enorme foto de “l’escriptor de l’any” que obria el primer Babelia semblava una gran imatge publicitària d’ulleres de sol). Però, a més, darrera de la idea o del desig de globalitat apareix una altra qüestió: el ple compliment d’una tendència creixent i operant des de fa molt de temps, segons la qual la publicitat substitueix, com a base financera, l’adhesió d’un públic fidel a unes posicions. Com constatava un article d’Ignacio Sotelo (El País, 2 de novembre del 2007), el descens del nombre de lectors de la premsa en els darrers anys ha estat “espectacular”, i aquest fet ha portat  en general a la reducció de costos i a la precarietat laboral, és a dir, a reduir el nombre i la qualificació dels treballadors.

Curiosament, però, en El País el descens més notori de qualitat s’ha apreciat en els editorials. A un que repetia els tòpics i les falsedats sobre la figura del Che que sempre ha propalat la dreta, se li va afegir el del 9 de novembre en què es deia que Rilke era homosexual. (L’absurd d’aquest etiquetatge encara es feia més palès en la fe d’errors del dia següent: “Rilke era heterosexual”. I què?) Però a continuació en va venir un altre que posava  en un mateix pla els feixistes que han matat un  noi de Vallecas i els antifeixistes que es van enfrontar a una manifestació xenòfoba convocada per Democracia Nacional i autoritzada per la delegada del govern a Madrid. (Encara pitjor va ser la notícia oferta pel Telediario de  tve1, que ho va presentar com una baralla entre dos grups de joves, sense ni tan sols dir a quin pertanyia el mort i a quin l’agressor).

Tot sembla indicar que l’extensió de l’àmbit d’incidència es correspon amb una ubicació en aquest espai tan ampli que se sol anomenar “centre”.  En relació amb això  hi ha qui diu que ara el diari “més d’esquerres” o més proper a Rodriguez Zapatero –com si les dues coses fossin equivalents- és un diari nou, Público, que en molts aspectes   –entre ells el preu: costa la meitat que els altres- se situa a mig camí entre els diaris gratuïts i els “de qualitat”. Pèrò com es pot parlar d’un pensament d’esquerres quan no hi ha pensament? Quan els articles són filiformes i tota la configuració dóna prioritat al més sensacionalista? Mireu la il.lustració adjunta i jutgeu: és una fotografia que ocupava gairebé tota la darrera pàgina del diari uns dies després de la mort d’un futbolista anomenat Puerta.

Seguint amb el que dèiem abans, un punt en què coincideixen aquest diari i el nou El País és la multiplicació dels espais dedicats a publicitat. Fenomen al qual se suma l’autopropaganda. A més, hi ha molts casos ambigus (com el del Babelia dedicat a la literatura catalana amb motiu de la Fira de Frankfurt, “El canon català” -6 d’octubre de 2007-: em consta que no va ser de franc). Però aquests són fenòmens generals: és habitual, per exemple, a TV3 que un programa faci publicitat d’un altre o que un personatge mediàtic n’ensaboni un altre. Com deia un pintor amic, l’isme dominant en aquest moment és l’amiguisme.

Això ens porta a un altre diari, l’Avui, que manté els tics del nacionalisme de centredreta encara que ja no sigui el govern pujolista el que el manté: hi he trobat vergonyoses apologies a Sarkozy; i recordo un article d’opinió que tenia com a principal contingut l’amistat de l’autora amb Harold Bloom i que parlava d’Adorno com d’un “precursor de la escola de Frankfurt”. Que deuria pensar Bloom si el va llegir, tot i que no crec que ho fes?: aquí el sentiment dominant era el de vergonya. Però puc citar una “perla” d’un diari encara més dretà, La Vanguardia, que em va semblar d’una indignitat irritant . En realitat es tractava del Magazine (ja sabeu:  un d’aquests suplements on predominen les imatges d’estètica publicitària i els espais que celebren la “clase”, “el estilo”, la gastronomia o altres formes d’hedonisme ligth;  al costat d’’això, però, ha d’haver, com a coartada, una nota culte -és el tret tan característic del periodisme d’optar, alhora, per allò que ven i allò que cal dir per no quedar malament, encara que una cosa sigui contradictòria amb l’altra). Doncs bé: en aquest Magazine havia una entrevista amb Imre Kertesz (16 de setembre 2007), l’entradeta de la qual, després d’identificar el nazisme i “la dictadura soviètica” sense cap matís, deia que Kertesz, un  escriptor que havia patit els dos règims, intentava “convertir esa experiencia en energía positiva”: el periodista reduïa així una obra que s’enfronta a un horror en els límits de la representació amb una fórmula pròpia d’una botiga esotèrica o de llibres d’autoajuda. El lema, avui, és ser positiu fins i tot parlant d’Auschwitz.

També a La Vanguardia, d’altra banda, i per acabar tornant al punt en què he començat, podem trobar portades que semblen més  propies d’una revista de perruqueria o de consulta de pediatria o d’un centre religiós juvenil: així  la del 20 de novembre estava dedicada a l’obesitat infantil, als nens i les compres, als gèrmens nocius de l’aigua, a una declaració del president del bisbat, i sobre tot (amb una gran fotografia) a l’inici d’una “carrera en solitari” de la “carismàtica” vocalista d’un conjunt musical. No crec que aquesta sigui la manera de contrarrestar la desafecció (mot que Montilla ha posat de moda) del jovent envers la premsa.

__________________________________________

El mateix gust per una lleugeresa que no és  la de Nietzsche o Duchamp (un i altre molt conscients de la relació inversa entre el valor signicatiu i l’afany de llustre o de pes social en la borsa de valors)  ha aparegut en certes concepcions que s’han manifestat  a  Frankfurt. Si pel que fa als continguts es detecta aquí i allà un problema d’anorèxia, els criteris de selecció i d’organització més aviat han patit de bulímia. Crec que en general, però sobre tot per part dels polítics, se n’ha fet un gra massa.

El pitjor és que s’han volgut  exportar coses que no parlen precisament en favor de la nostra cultura. En  altres fragments ja he comentat el to dominant de la literatura actual a Catalunya. Ara em limitaré a confrontar un exemple d’enriquiment del sentit i un altre de dilapidació: el gran director de teatre  Peter Stein deia a El País que el que li “agrada es treballar en obres artístiques, entendre-les…”, i afegia que l’important és “l’autor”, no ell, i que sempre val més “acatar” el que l’autor diu sense “refiar-se gaire de les conclusions pròpies sobre l’obra”. És la modèstia dels grans. La mateixa que he trobat en Löwy, Magris, Valverde… En canvi, als espectacles –o en general: a l’espectacle- de Frankfurt hi ha hagut un xapoteig malbaratador i gairebé obscè de genialitats autoproclamades o proclamades per l’amic del geni. Així, l’acte de més pressupost s’ha posat en mans d’una vedette que ha demostrat a bastament la seva incapacitat per entendre el sentit de les obres que dirigeix. I el resultat ha estat el previsible: després d’haver banalitzat mites com el de Don Juan o d’haver desvirtuat les idees de Brecht o Büchner substituint-les per genialitats seves, ara ha pres com a víctimes Joanot Martorell i el Tirant lo blanch. No importa que des de fa temps l’ínclit director no tingui ja cap crèdit entre els coneixedors d’allò que malmet, o que els crítics teatrals hagin oscil.lat ara entre la condemna i la perplexitat. Periodistes com aquell que s’ha atrevit a comparar Boadella amb Bernhard (hi ha gent que no té sentit del ridícul), no s’estan de parlar del “triunfo aleman del más rutilante director de escena catalan, que es burgalés”, simplement perquè els va bé per al seu discurs o perquè comparteixen uns mateixos criteris basats en el valor de l’”impactant”.

Per contra, els periodistes no han fet gaire cas del que, per a mi, ha estat potser el millor: el poema Ensenhamen que Pere Gimferrer ha escrit per a l’ocasió. Són coses com aquesta, creacions amb un alè poderós i amb una autoconsciència lingüística pròpia de la contemporaneitat, i no pas els focs d’encenalls, allò que fa que una literatura s’irradiï de manera efectiva.

Potser convindria recordar de nou Karl Kraus: “a Viena podia passar que, a un geni, se’l prengués per un beneit; però el que no va passar mai és que, a un beneit, se’l prengués per un geni”.

M’ha alegrat rebre, encara que amb retard respecte a l’esdeveniment, el catàleg en alemany i en català en què he col·laborat (Carrers de frontera). Un llibre bell i d’interès. Però amb un petit problema  (i amb alguna absència difícil d’entendre si ens atenim als criteris de qualitat): com he observat en altres casos, sovint no es té prou present el ritme dels textos. Aquí, en no diferenciar-se de manera clara el que és un punt i apart o un punt i seguit, es propicia que la cadència o respiració en la lectura no sempre sigui l’adequada.

Per la grisor de Barcelona sota un sol resplendent, o per la preparació d’un viatge que travessarà tota França, o potser per la relació entre les dues coses, m’ha vingut al cap el record d’un sopar al Perigord:

Ell era un home de mans fortes i de gest maldestre; la pell erosionada, quatre pels escassos sobre una imponent testa vermella. Ella tenia unes mans alhora fines i gastades, però no pel camp sinó pel sabó i el lleixiu. Molt més jove, tan tímida com ell.

Observo que el maître no els tracta com als altres. Ells no ho noten. Ell només vol servir-la, atent al que pugui desitjar. Penso que tal vegada abans era a l’inrevés. Que ella tenia cura d’ell i que ell, de tenir-la a prop, va passar d’una necessitat a l’altra. Quan ella marxava, feta la feina, no se la treia del cap i no deixava de pensar en una nit com aquesta, en un restaurant com aquest -on  potser no encaixen; però són el rei i la reina de la sala.

(La necessitat d’imatges, la  necessitat de fer històries).

Vull acabar aquests fragments -probablement els darrers en molt de temps- amb una última citació: “Que poc que estima qui estima la mesura!” (La Boétie)