“D’alguna manera jo sóc en una altra banda” (Franz Kafka).

——

Per obrir aquest espai d’apunts miro els últims quaderns que he fet servir com a dietari. Hi veig pàgines en blanc, reservades per a coses que llavors considerava importants i que s’han evaporat de la memòria. Per sempre? Els buits en parlen, les assenyalen; són un inquietant testimoni de pèrdua, però també de com ha estat de ple -i fragorós- aquest temps.

Recordo, per exemple, una conferència a la Biblioteca Bonmaison el mateix dia que vaig buidar i deixar la casa on vivia. Un antic alumne s’havia posat en contacte amb mi perquè protagonitzés un dels actes orientats a suggerir lectures, en aquest cas de l’àmbit centreeuropeu. Encara empolsegat per un trasllat de destí precari, vaig parlar de l’home modern com d’un home sense casa (heimatlos). No vaig tenir ni temps de perfilar un guió, motiu pel qual em vaig oblidar de Karl Kraus fins que algú del públic m’ho va fer veure. I una altra persona, recordo, va intervenir diverses vegades per instar a tenir present obres i autors publicats per una editorial petita i de feina meritòria. Amb raó: tot sortint, em va comentar que era la mare d’una de les responsables de l’editorial. Li vaig dir que la felicités de part meva.

Ara tinc al davant el llibre d’un “home íntegre sense domicili” publicat per aquesta editorial: les Cròniques berlineses de Joseph Roth (Minúscula, Barcelona, 2006). Un llibre que he vist que apareixia a les llistes de vendes al costat del inevitables receptaris per a pensar en positiu i ser feliç. Ja en el primer text Roth mostra el seu ull crític: “Lo que se anuncia con letras tan grandes es pobre en importancia y contenido. Y me parece que en esta época no hay nada que no se anuncie con grandes caracteres. En eso consiste su grandeza. Tengo para mí que la tipografía se ha transformado en ideario”.

—–

El dia de les eleccions al Parlament un diari omplia la portada amb grans lletres que deien que nosaltres podíem decidir què es faria amb els milers de milions del pressupost de la Generalitat. No: el que podíem fer era elegir, entre aquells que els aparells dels partits havien elegit, qui decidiria què es faria amb els milions. També recordo el titular d’un altre diari que parlava d’”un ejemplo de emoción” quan en realitat volia dir que l’espectacle era un exemple de com produir emoció. I un altre en la mateixa línia: “se mejora la basura” per dir que s’havia millorat el sistema de recollida d’escombraries.

—–

No hi ha res més allunyat que Sade (amb la seva estela) i Simone Weil, però en l’un i en l’altra trobem un pensament inapropiable. A cada extrem batega un desig de llibertat que cap sistema pot incorporar. Enfront d’això hi ha el que Sade anomena “el triomf de la imbecil·litat”. Allò que encotilla i fixa en carrils.

                                                 ——

Constato que cap dels pensadors més interessants d’avui és tingut per profeta en la “religió de la informació”. Així ho expressa Jacques Bouveresse. I no puc sinó sentir-me a prop de qui ha passat d’idealitzar el món intel·lectual -per procedir, diu, d’”un ‘milieu très populaire”- a revoltar-se contra la misèria d’un aparador regit per criteris anàlegs als de la borsa; criteris, a més, dictats per “aquells que no tenen ni els mitjans, ni el temps, ni la voluntat d’entendre de què va la qüestió”. També P. Lacoue-Labarthe, que no està justament a prop de Bouveresse però que tampoc pertany a la “minoria elegida” per la nova església, manifesta cert malestar davant de la “pose philosophique” i el “socratisme journalistique”, fins arribar a parlar d’una “situació impossible” i d’una extenuació de la filosofia, sense deixar d’aclarir, però, que assumir això no equival a emparar-se en l’“accueillant fourre-tout qu’est le postmoderne”.

No, no es tracta de donar més pinso als galls que canten la mort de la modernitat, de l’art, de la història… I “el nacimiento de algo radicalmente nuevo”, segons ho deia J. Brockmann a les primeres pàgines d’un Cultura(s) de fa alguns mesos (la gran descoberta que així publicitava ja està oblidada). Tampoc cal posar-se apocalíptic, sobre tot perquè això seria obrir un flanc a la desqualificació fàcil. Però sí que convindria veure què tenen de característic -o simptomàtic- els intel·lectuals “amics dels periodistes”. Robert Musil, a qui he manllevat aquesta expressió, n’ha fet el retrat: són encunyadors de frases repetibles, airoses i brillants (és a dir, “focs d’encenalls”). Ho hem pogut veure a Babelia quan recentment ens oferia un repertori d“ideas que mueven el mundo” i que en general no eren idees sinó slogans. Això mateix fan els receptaris: reduir allò més complex a simplismes que tan aviat ens donen la fórmula del progrés com la clau de la naturalesa humana.

Un altre exemple d’ argumentació fàcil ens la dóna Peter Singer (invocat com a prova de qualitat per un periodista amb qui vaig tenir un desencontre). En un vell quadern he trobat la següent anotació a propòsit d’una entrevista a Singer publicada a El País l’any 2003 : “Crec que aquest profeta d’una ètica extensiva als animals (segons la qual no n’hauríem de menjar) ha adquirit un ressò desmesurat per la radicalitat contrària al matís amb què exposa les idees. Una actitud que caracteritza bona part del que arriba del centre de l’Imperi.

Aquesta tosquedat es fa palesa quan Singer diu que es perd més quan es mata un simi que quan mor un humà ‘deficient i irrecuperable’. Dóna la sensació que Singer fa els seus judicis des d’una consciència de la vida humana molt empobrida, que no té en compte la possibilitat d’una projecció afectiva singular (o sense anar més lluny, el que pot representar, en una perspectiva de civiltà, un àpat de peix vora el mar amb una conversa animada -animada també pel que es menja i beu).

Anava pensant aquestes coses un dia que vaig anar a Sant Pol i vaig veure un animal que no havia vist mai: una mena d’ànec amb un bec estrany que li servia per caçar peixos. Se’m va fer clar que en l’ordre de la natura el crim és la pauta. I ja quan diem això o introduïm el criteri d’evitar el dolor, com fa Singer, es fa palès l’antropomorfisme (Nietzsche). Si tenim en compte aquest criteri, és perquè, en la nostra evolució o condició específica (en el que Musil anomena ‘patrimoni de l’espècie’), hem arribat a aquest punt. De manera que, quan reaccionem davant d’un animal que pateix, compta tant el seu patiment com el nostre; no: compta més el que s’esdevé en nosaltres en la mesura en què no podem sortir d’una perspectiva humana.

L’ètica és un afer humà que se situa en un pla de reaccions no deliberades sinó -per dir-ho així- naturals. Però naturals en un animal que viu en una segona natura donada per la xarxa de projeccions, identificacions, sublimacions, negacions… Aquest és el punt que marca la distància amb un simi, una distància petita i alhora incommensurable. Un simi pot ser objecte d’una disposició ètica, però no subjecte d’ètica. Ni de drets (així com tampoc li reclamem obligacions).

No hi ha paritat. Potser tampoc n’hi ha amb aquells que Singer anomena ‘deficients irrecuperables’; una expressió que interessadament apunta a un estat extrem quan en la realitat hi ha infinits graus entre aquest extrem i el que s’anomena normal. Gairebé sempre hi ha possibilitat d’aprenentatge; per tant, poden haver ponts d’unió amb aquest esforç o el que l’envolta o el mode d’expressar sentiments… També pot ser que una persona que ha ensenyat un llenguatge a un simi hi trobi ponts; i sens dubte tothom en podria trobar més amb un simi que amb una formiga. Però entre cadascun d’aquests mons hi ha una insalvable cesura. Estem en el pla dels vincles i jerarquies que defineixen la nostra condició: lluny del pla on té sentit parlar de drets.

Quan es diu ‘drets dels animals’ hi ha una barreja de plans: ‘drets’ apareix a mig camí entre l’àmbit jurídic -fàctic- i l’àmbit del valor. És una paraula magrejada, com ‘justícia’ -també immersa en una promiscuitat de retòrica i facticitat-. I violentar el llenguatge va en direcció contrària a l’afinament de la sensibilitat envers els maltractaments”.

—–

Perquè el llenguatge és el primer dels nostres cercles concèntrics, com el punt irradiador dels altres. Darrerament he parlat d’això a diversos llocs. I he comprovat, una vegada més, que l’argumentació pren coherència après coup. La vida no és coherent, però -com va veure S. Weil- necessitem que el que fem tingui coherència, reclamem la màxima riquesa de sentit; i això fa la feina inacabable.

Quan repensem el que hem dit és quan veiem l’ordre adequat de l’exposició. Quan lliurem (i ens deslliurem d’) un escrit, trobem la idea que hagués pogut arrodonir-lo.

Ara m’ha passat amb el text “Wittgenstein y el arte”: després d’haver-lo enviat a la Universitat de València, en iniciar un curs de doctorat he retrobat notes de L’últim filòsof (com ara: “el filòsof pres en la xarxa del llenguatge”) que permetien subratllar la relació que volia suggerir entre Nietzsche i Wittgenstein. Però justament la impossibilitat d’arrodoniment formava part del que volia suggerir.

D’una banda, la caiguda del mite d’ordre harmònic ens aboca al fragmentari: a l’obra “definitivament inacabada” de què parlava Duchamp; d’una altra, aquest pas d’un ordre substancial a unes condicions de funcionalitat simbòlica fa més aguda l’exigència de preservar el sentit. Per això l’atenció crítica als llenguatges no es pot separar de la pregunta “què té a veure això amb la vida?”: perquè un sentit més o menys empobrit o enriquit vol dir una mirada amb més o menys possibilitats de diferenciació i  d’opció. És a dir, equival a empobrir o enriquir la vida.

                                               —–

Per a una altra sessió del curs he rellegit apunts dels anys de transició de Wittgenstein que havia deixat de banda en escriure el text per a València (perquè creia tenir-los al cap), i he trobat més exemples significatius de la importància de l’element visual en el seu pensament. I també més exemples de l’ambivalència tan suggerent d’aquells anys, com quan constata el caràcter inactual del seu “ideal de cultura”.

En un fragment epistolar publicat sota el títol Luz y sombra (Pretextos, València, 2006) sembla ressonar un pensament de Karl Kraus: qui no va més enllà de la seva època mor amb ella. Vivim, diu Wittgenstein, en una estança on la llum només entra a través dels cristalls de la nostra cultura; hi ha qui xoca amb aquesta campana colorejada i fa com si res, i qui hi respon amb humor o amb melangia, però també hi ha qui malda per trencar el vidre i sortir a “la llibertat de l’obert”. La llum és el que ell anomena “esperit”, que aquí encara sembla venir de dalt; la figura que lluita és el geni segons el model que veu encarnat en Beethoven. Una lectura que s’atengui a la lletra, doncs, podria induir a parlar d’una inactualitat que mira enrere. Però si es llegeix això alhora que es veu la casa que va dissenyar per a la seva germana Margarete, en la qual Wittgenstein respon a les condicions de l’època sense deixar de mostrar-s’hi crític, o es llegeixen els escrits de transició atenent al fil que els uneix als de maduresa, la tensió es projecta enllà dels models de l’època (i dels d’abans), i es fa present una de les qüestions que avui em semblen més pregnants: com pensar la idea d’horitzó o escenari que limita i que dóna sentit sense renunciar al valor i a la veritat, això és, sense caure en un relativisme que condemni a la indiferència, però sabent que no ens podem emparar en veritats eternes i en valors normatius.

Sempre hi ha una campana de vidre, però no és igual com sigui. I el Wittgenstein madur fa “propaganda” (en la acció, podríem dir: amb exemples) d’una manera diferent de pensar, però sense que s’hagi esvanit aquell vell “esperit” que ell, per exemple, reconeix en Brahms i troba a faltar en el crític que fa un comentari frívol sobre Brahms.

La mateixa ambivalència, en aquest cas justament en relació amb la caiguda de l’ideal de totalitat harmònica, es manifesta en un aforisme de 1930 recollit aCultura i valor: “Els forats que mostra l’organisme de l’obra d’art es volen tapar amb palla, però per tranquil·litzar la consciència s’utilitza la millor palla”. En la idea de l’obra com a organisme es fa palesa l’educació clàssica de Wittgenstein, i això té a  veure amb el malestar pel fet de trobar-hi “forats”, però també amb la capacitat de percebre  que es tapen amb palla; d’altra banda, reaccionant contra el gust com a vernís, Wittgenstein constata que  hi ha diferents qualitats de “palla” i que “s’utilitza  la millor”. Aquí l’acuïtat s’orienta en un altre sentit i deixa veure allò que més l’incomoda: una operació  de farciment i maquillatge que no respon a la lògica interna del  llenguatge. Serà aquesta mirada crítica, sempre present, la que poc a poc el porti a qüestionar els prejudicis inherents a l’adhesió a uns models únics. De manera que a la fi s’obre a la possibilitat d'”un valor d’un altre tipus”, paral·lelament a com assumeix la seva “tendència” a escriure de forma  fragmentària.

——

I. Bachmann: “en parlar sempre et quedes endarrerit”.  Sempre hi ha un desacord entre el que has dit, el que creus que han entès, el que penses que hauries d’haver dit perquè t’entenguessin…

——

Absurda iconografia de la justícia. Absurdes la idealitat dels ulls embenats i la facticitat dels pesos a la balança. Ni una cosa  ni l’altra. Una lluna velada per núvols resistents a l’embat expansiu de la nit.

Aquesta justícia que no apareix sinó per oposició al contrari  té el seu reflex -també contrastant però inversament simètric- en la “l’injustice clairvoyante” (P. Valéry, Cahiers X, 1894-1914).

                                                  ——

Llegeixo que al Parlament holandès ha entrat el “Partit dels animals”. (Del nou Parlament català, en parlaré a Crisi i crítica -si arriba a sortir).

——

Sentiment de llunyania respecte al que he escrit dels anys del Clot i la transició (per això en tercera persona; com si fos una primera vida i ara estigués a la tercera o la quarta).

També respecte a l’article d’El Món; i, alhora, prou proximitat per transcriure’l. Aleshores era més fàcil l’empatia amb l’objecte. “Canviem a tothora i no canviem mai” (Canetti).

Còmica persistència dels hàbits de la clandestinitat: en el tríptic per a les primeres eleccions municipals que trobat i he reproduÏt, on havia de dir Josep Casals deia Ramon Del Clot. Ho vàrem corregir artesanalment la nit abans de repartir-los, i encara es veu l’esmena. (La LCR fou un dels partits que es van legalitzar més tard; fet al qual no fou aliena la incorporació del sector majoritari d’ETA, que a la VI Assemblea va decidir abandonar l’activitat armada i alinear-se amb el marxisme antiestalinista; per aquest fet, fins poc abans de la legalització el partit es va anomenar LCR-ETA VI).

El mural que he incorporat al costat de la Presentació fou realitzat per la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns en el context del debat sobre la Constitució. Deia: “Dona, la Constitució ens ignora”. Arran d’aquest debat el grup de dones del Clot va deixar l’Associació de Veïns i es va incorporar a l’Ateneu -que reivindicava com a seu una farinera modernista i provisionalment  va assolir un estatge al pis superior de Ca la Vila: ara aquesta Farinera és un Centre Cívic; tanmateix, s’ha perdut la porta amb lletres de majòlica-. També s’han perdut altres coses: l’aposta de l’Ajuntament per centres cívics regits per un model dirigista i funcionarial va contribuir a liquidar tota una trama d’entitats independents com ara ateneus, cineclubs…, que van ser part important del paisatge de la transició (un paisatge ara del tot falsejat en els quadres oficials).

—–

“La vida passa en una mena de penombra, entre paraules que no es pronuncien, gestos interromputs…” (Sándor Marai)

Al mateix llibre, Confessions d’un burgès, Marai diu que com més trobava una veu pròpia més difícil li resultava publicar a revistes i entendre’s amb els periodistes.

—–

Divertida, la Marta em fa avinent una frase de M. J. de Larra: “Hombre descontento con cuanto le rodea, ya que no puede mudarlo todo quiere cuando menos mudar de casa”. Jo li he respost amb una altra que he recordat en veure el final de l’article sobre la Jelinek que ella ha passat a “Articles“: …asustando a un turco y una monja entre quienes estoy, exclamo con toda la filosofía de un hombre que aún no ha cenado (…): el mundo todo es máscaras, todo el año es carnaval”.

—–

Allò que s’anomena postmodernisme (i que és una decádence que no sap que ho és) troba un retrat anticipat en una anotació que Kafka va escriure a Zürau -evidentment, amb tota una altra intenció-:

“L’animal pren la tralla al seu amo i es fueteja ell mateix per convertir-se en l’amo, i no sap que això és tan sols una fantasia produïda per un altre nus al fuet de l’amo”.

Per completar el retrat, caldria fegir, parafrasejant un aforisme anterior, que tot plegat advé com una cerimònia cíclica i recurrent.

 

                                              —–