Manlleu, Museu Industrial del Ter,  13 de febrer de 2007 (en el marc de l’any Rusiñol)

Santiago Rusiñol en el seu context. El marc epocal de la fi de segle. El modernisme com a atmosfera cultural, sensibilitat estètica o fesomia ideològica. L’últim estil? Ni homogeneïtat estilística, ni Zeitgeist amb atributs comuns. Però voluntat d’estil.

Partir d’una frase del mateix Rusiñol: “Traducir en locas paradojas las eternas evidencias, vivir de lo anormal y lo inaudito, contar los espantos de la razón asomada al borde del precipicio…: tal es la forma estética de este arte esplendido y nebuloso, prosaico y grande, místico y sensualista, refinado y bárbaro, medieval y modernista al mismo tiempo”.

La paradoxa i la contradicció com a estat propi d’un moment de transició, alhora terminal i renovador. Tensió i contrast vs. l’harmonia clàssica; el nebulós i obscur vs. la raó il.lustrada i positivista.

Però també: Luz (revista), Camí de llum (Miquel de Palol)… enfront del sopor quotidià. Allò poètic, transcendent, anormal, inaudit…; i, alhora, allò prosaic, immanent a la superfície de la vida. Rusiñol: “un arte prosaico y grande”; costumisme, llenguatge quotidià; i, alhora, refús de la realitat mediocre i tediosa de cada dia: L’alegria que passa (“un poble indiferent, vulgar, ensopit” vs. l’alegria encarnada en uns artistes ambulants).

Gustave Kahn: “donar en la qualitat gràfica d’una estrofa l’esquema d’una sensació. En evolucionar les ments les sensacions esdevenen més complexes, requereixen paraules més adients que no estiguin gastades per vint anys de grapeig (…). Estem cansats del quotidià, (….) de l’existència del món únicament com a representació”. Schopenhauer.

D’una banda, sensacions, cos, sexe, rauxa, exuberància, propensió a l’excés. De l’altra, espiritualisme i misticisme. Soler i Miquel: el modernisme, “una amalgama d’orgia i de misteri”. Rusiñol:”Un arte místico y sensualista”. En el primer aspecte, Oracions.

En el segon, la femme fatale de cabells llargs i esbullats (“imatge vivent del vici refinat / l’esteril decadent de la fi de segle”, A. de Riquer) vs. la dona blanca i virginal, de cabells recollits. La nimphette. Gust per l’eteri i vaporós. Els modernistes, “intèrprets de l’inefable”.

L’Avenç: “La fe de la vida es el plaer, la satisfacció dels instints; el mitja per fruir-lo es la força, la puixança”. Idea de la vida com a força i de l’art com a intensificador de la vida. El gira-sol, símbol de vida puixant; però també el lliri, símbol de puresa.

Stanislaw Prybyszewski-Munch: “en el principi era el sexe”. T. W. Adorno: “En el Jugendstil el lloc de la interioritat l’ocupa el sexe”.

Drogues, substancies que modifiquen l’estat del cos (La morfinòmana de Rusiñol; l’experiència de Freud amb la cocaïna…). Tabac, èter, opi…

Perversions. Necrofília, incest, satanisme, esoterisme… Degeneració, bestialitat…

Ambivalències de Mahler: “gairebé inhumà en la seva puresa”, segons Alma. La soledat de les altures. Despullament, estranyament,  desprendiment ,obertura a l’inaprehensible, sentit de la distància. Passat reminiscent, alegria que s’apunta, felicitat inaccesible. Amor, vida i mort. Creació, eros i aïllament.

XXIV Exposició de la Secession. Una obra d’art total.

La gran contradicció de l’esteticisme: l’art unit a la vida i l’art com a pantalla que aïlla de la vida: el Cau ferrat, “refugi per abrigar els que sentim fred al cor” (Rusiñol).

El Palau de la Secession d’Olbrich. Matildenhöhe de Darmstadt: festes d’art i vida.

L’última il.lusió de la fi de segle: cobrir tota la vida amb la xarxa màgica de l’art, preservar l’aura de la creació enfront de la industrialització, insuflar ànima als objectes; l’art com a via d’alliberament i regeneració vs. la producció serial de massa. Wagner i la religió de l’art; la Gesamtkunswertk i la complitud andrògina (l’element masculí, la forma verbal i intel.lectual; el femení, l’esdevenir musical).

H. Bahr – Olbricht – Van de Velde…; l’art com a element de prestigi i segregació social; l’art com a element de redempció social; crítica de Kraus i Loos.

O. Wilde, Hanslick: l’art no expressa altra cosa que a ell mateix, la musica s’expressa ella mateixa. Baudelaire – Delacroix: la musica del quadre. Whistler. Van de Velde: “fou el pensament que les línies tenen entre si les mateixes relacions lògiques que els números i les notes musicals el que m’induí a investigar un ornamentisme purament abstracte que extreu la seva bellesa d’ell mateix”

D’una banda, síntesi de les arts i totalització sinestèsica; de l’altra, crítica i immanència del llenguatge. En la musica les 2 coses: fluïdesa i llenguatge que s’articula segons les seves lleis i relacions internes. Mahler, contra el programa: uns mitjans específicament musicals.

 

Una altra antinòmia: artificiositat i afecció per la naturalesa.

Els modernistes vistos com “els que busquen refinaments i noves sensacions subtils”. Però també: regressió als elements primigenis. En el wagnerianisme, les 2 coses: decadentisme artificiós i retorn a la natura elemental. Contra “una civilització que renega completament de l’home…, una cultura que se serveix de l’esperit humà només com d’una força motriu d’una màquina”. Final de l’Anell del Nibelung.

Wagner, Baudelaire i el decadentisme. “La femme c’est naturelle, c’est a dir, abominable” (Baudelaire).

Villiers de l’Isle Adam , Axel: “viure? això ja ho faran els nostres criats per nosaltres”.

Indolència (Baudelaire: “un dandi no fa res”) i vitalisme bohemi vs. els negocis i la seguretat dels filisteus (L’auca del senyor Esteve). Montmartre. “Nostalgie de la boue”. Però també una “bohèmia daurada” (Rusiñol i Ramon Casas). Bayreuth.

Paradisos artificials, ambients estranys i exquisits. Dandisme. Robert de Montesquiou (model del protagonista d’À rebours d’Huysmans, Das Esseintes, i del baró de Charlus de La recherche du temps perdu de Proust); el mateix Proust pintat per Blanche. Huysmans: “substituir la realitat pròpia pel somni de la realitat”; l’ artifici, signe de geni.

La música com a model: “músiques subtils del simbolisme….”. I com a perill.

La vida, la musica, la dona” (Nietzsche, R. Strauss, Mahler). Riu i arbre de la vida. El mar. Klimt: Nuda veritas (“La veritat és foc i foc vol dir il.luminar i també cremar”)

L’oceànic, l’inconscient (Freud). La mort d’Isolda: “En ses ones dec banyar-me? (…) En eix ample torrent, en eix so omnipotent, en eix tot, vida de l’univers, llançar-se, negar-se…, oh inconscient, goig suprem!

L’or del Rin: musica iridiscent com el flux d’aigua, principi de tota vida. Kraus: l’aigua, element feliç de l’existència; prendre partit per la natura. La flama de la llar ha incendiat la casa.

L’arrel que s’amaga rere l’escorça del “món com a representació”: la “voluntat” de Schopenhauer, que troba la seva expressió més directa en la música. Dionisos. R. Strauss a Hof. el 22V-11: “Que Dionisos us il.lumini”. La dansa dionisíaca d’Elektra(primera col.laboració amb Hofmannsthal).  Subsunció de l’individual en la “matriu primitiva” o “encadenament universal” (Lou Andreas Salomé). Hofmannsthal: das gleitende. Klimt.

Franciscanisme i panteisme: “entre els pilars caiguts avança lenta / una vaca en l’església derruïda / de les pluges darreres l’aigua pura / beu dins el marbre sant amb set ardenta / i en el temple vençut queda acomplida / la gran consagració de la natura” (Gabriel Alomar).

De l’historicisme estilístic a la història natural: elements orgànics, animals, híbrids…

Albert Trachsel: El temple de la muntanya. Excursions, vegetarianisme… (El triomf de la carn de Russinyol). Comença l’higienisme: prendre el sol, banys de mar, hidroteràpia, ciutats-jardí…

R. Strauss: Simfonia alpina. Mahler i el Naturlaut (no imitacio sinó model ideal). El sentor panteistic de la 3ª Simfonia. PAN = TOT. “Em sorprèn que tothom, quan parla de la natura, no sembla pensar sinó en els ocellets i les flors. El deu Dionisos, el gran Pan, ningú el coneix”. “La meva gaia ciència”. Heterogeneitat d’un espai terrenal que es recorre: “construir un món”.  “Em sembla que no sóc jo qui ho ha fet” (Mahler).

D’una banda, individualitat accentuada (diaris, targeta de visita amb foto i lema identificatiu, agenda personal, tècnica del monòleg interior…) De l’egomania de Barres al mite de Sissí i el seu culte de la vida interior. Narcissisme.

D’altra banda, crisi del subjecte com a unitat substancial: Mach – Bahr: “el jo insalvable”; Nietzsche, el jo, una ficció; P. Valéry: “no es segur que l’entitat P. V. sigui altra cosa que una referència còmoda”, “no sé de cap cosa que sigui sempre i pròpiament jo”. Reminiscència i memòria inconscient, silenci i imatges dictades pel cos. De Hofmannsthal a Proust, de Maeterlinck a Musil.

Rusiñol: “Un arte medieval y modernista al mismo tiempo”: decadentisme i afany de modernitat: Secession, Jugendstil, Art Nouveau… Un estil modern, una ciutat nova: eixamples, exposicions universals, metro… Guimard, Otto Wagner.

Desig d’originalitat, audàcia, trencament amb la rutina. Mahler: Tradition ist Schlamperei. I malenconia: l’iris, símbol de melangia. El jardí clos, enrunat, tardorenc…

Contemplació mòrbida de la decadència: tardor, malenconia, l’agònic, el pansit i crepuscular… I gust pel primitiu i germinal (Ver Sacrum, Jugend, Joventut…). Una crisi de mort i naixement.

Per què agradi una obra ha de ser “realment nova, es a dir, d’acord amb les darreres invencions, una mica malaltissa…” (Wycewa, dr. de la Revista Wagneriana).

Si abans veiem la tensió artificiositat-naturalitat en relació amb el “arte refinado y bárbaro” de Rusiñol, trobem ara una última contradicció que se superposa parcialment a aquella: preciosisme aristocratitzant i popularisme.

Neo-rococó i tradició anònima del maó; artesania, cançons populars, llegendes; anarquisme i socialisme (Brussel.les, París, Barcelona: de la ciutat burgesa i “símbol de tota mitjania” de Maragall a la rosa de foc de Jaume Brossa i l’incipient bakuninisme).

Aristocràcia de l’esperit vs. filisteisme. “El valor estètic d’una obra d’art està en relació inversa amb el nombre de persones capaces d’entendre-la” (Wycewa). Klimt, Nuda veritas: “agradar a molts no es bo” (Schiller).

La ingenuïtat senzilla del senyor Biedermeier i el refinament del rococó. Olbrich. J. Zanné : “blanca senyora de bell esguard, joia exquisida de Fragonard”.

Mahler, el bàrbar (Natalie Bauer Lechner). El primer 1er. de maig a Viena. La recerca de “la felicitat prohibida en el material musical humiliat”: Volklslieder, marxes, Ländler…