Filmoteca de Barcelona, març de 2002 .

El cinema i la tradició mitteleuropea: E.von Stroheim,  Lang, Sternberg, B. Wylder… Vienesos no nascuts a Viena: Ophuls, Hanecke.

Una actitud de rigor i responsabilitat en l’ús del llenguatge. Atenció a les seves condicions de significat i als seus límits. Silenci i plans negres. Discontinuïtat i fragmentarietat (El seté continent, 71 fragments…, Codigo desconocido…) K., un home que no sap: El castell. Viure en l’ambivalència però buscant la veritat tot i sabent que no ho serà per a sempre. Un mon de confusions i malentesos. Opacitat i multiplicitat de filtres i canals. Puzzle i laberint. Realitat i representació.

Jugar sempre que se sàpiga què es un joc. Diferenciar nivells de sentit o jocs de llenguatge. “Separar i dividir correctament”: es el que no fan els personatges de Funny Games i El video de Benny. Sensacions vicàries. Elsemper idem i el sensacional. L’experiència real de la mort vs. la vivència no integrada en el teixit de la vida. Imatges que no es vinculen amb l’existent, que s’esmunyen sense deixar empremta, que s’esvaneixen abans d’articular-se.

La família com a embolcall protector i espai fortificat. El seté continent, La pianista. Reconsideració de la família com a estructura normativa en laKulturkritik vienesa. Freud, Kraus, Rosa Mayderer, Loos, Wittgenstein… “Murs interiors” i “presons construïdes per nosaltres mateixos” (Hanecke); Kraus/Kafka/Canetti: “màscares acústiques”, reixes, signes als quals quedem fixats i que fan de frontera contra la qual reboten les paraules dels altres. Tot, monòlegs. Bernhard. E. Jelinek.

La interacció i els seus efectes imprevisibles. Adorno: “especial tacte en les relacions humanes” vs. veu de comandament. A una banda hi ha això: l’expressiu; a l’altra, el que Kafka anomena “fred món mecanitzat”. I es això, la reificació, el que predomina al cinema de  Hanecke. Un món asèptic, de sorolls maquinals i objectes que prenen una presencia obsessiva (El seté continent). “El terrible poder de la repetició” (R. Musil).

Però investigar això es investigar també la complexitat del món humà: un món fet d’identificacions, vincles i fantasmes que actuen sobre nosaltres. Dissecció dels infinits plecs interiors.  Proximitat d’allò considerat tradicionalment alt o respectable i allò considerat més baix (Freud, Schnitzler, Musil, Lou A. Salomé….). Eros i Tanatos, família i castració, doll de la música i  fluids segregats pel cos. Simulacre i falsa aparença, màscares i pulsions. El seté continent, La pianista. “La falsa pintura de la felicitat” (Canetti).

Dues Vienes: la dels pastissos Sacher, el vals i  els balls de prometatge; i la de Schiele, O. Mühl, Bernhard (“ser austriac es la meva desgracia”, “ Viena serà la meva mort”…). Viena contra Viena. Hanecke, entre els fustigadors de l’Àustria benpensant i ensucrada. Un estil antiornamental, nu, cristal·lí, tallant com Kafka o Musil. Ara bé: a diferència d’aquests autors, i coincidint amb Bernhard, en Hanecke no hi ha cap alè utòpic: ja “només queda el bisturí” (Broch).